08 nov. La Trabucada: Castigar per educar.

Només veure el títol molts blasmaran aquest article sense ni haver-lo llegit, parlar de corregir, castigar, sancionar causa horror, més encara als qui no creuen en valors com l’esforç, la superació o la disciplina, el verb castigar causa espant a tots aquells que creuen que a la vida tot s’obté de regal.

A l’escola o a la feina, l’estudi o la productivitat s’incentiva premiant als millors i sancionant a aquells que no es prenen les coses seriosament. No cal que els premis siguin massa generosos, ni la sanció dura o que estigmatitzi, només cal que marquin exemple, estimulant als esforçats i dissuadint als ganduls.

A l’escola, a la feina, cal tractar a tothom per igual, però tenint en compte que la tolerància al mínim esforç fa baixar el nivell de tot el col·lectiu, ho veiem als informes PISA o als índexs de productivitat, és com si en una competició o una cursa es donés medalla a tots els participants, l’esforç mereix pòdium i la descura no.

Segurament és en el camp de l’esport l’únic lloc on la gent creu que és normal premiar als triomfadors i penalitzar amb l’oblit o la pèrdua de categoria als qui no arriben a l’excel·lència; la societat es gasta grans fortunes en estimular i fabricar vencedors en l’esport, uns diners que invertits en altres àrees donarien resultats perennes i no efímeres alegries d’un triomf sense aplicació pràctica.

A casa, a la llar, les famílies eduquen als fills sota la premissa del premi segur, mai amb l’amenaça del càstig. Fer o no fer una cosa, suspendre o aprovar, tenir bones o males notes no té premi ni càstig, l’infant acabarà anant igualment de colònies, farà vacances i li compraran el darrer model de mòbil, per a ells tot això és l’obligació dels pares, no un premi al seu esforç, tal i com s’ha perdut la noció i l’estímul del premi, s’ha esborrat l’exemplaritat del càstig i, amb ella, tot principi d’autoritat.

Fa anys que som testimonis de la manca de respecte dels joves vers els seus pares o cap als seus mestres, no diguem amb la gent gran o amb les pautes de convivència o la propietat.

Ara, de sobte, uns disturbis vandàlics protagonitzats per adolescents, alguns encara nens, hem descobert també han perdut el respecte a la llei o la policia, no li tenen temor ni als antidisturbis, i és que el valor pedagògic del càstig permet ensenyar i transmetre el principi d’autoritat i la importància de l’ordre, una cosa tant senzilla com una simple esbrocada a una criatura que no ha complert en la seva obligació, pot determinar clarament si el seu comportament, el dia de demà, serà el d’una persona, o el d’un vàndal.

Joan Pallarès-Personat