03 ag. La Trabucada: Currículums
No és la primera Trabucada on parlo de currículums ni de la malaltia de la “titulitis”, el mal ve de lluny, de petit corria per l’aula qui deia que era marquès, però que l’avi, tronera, havia perdut el títol arruïnat jugant a les cartes.
A la primera feina un mosso del magatzem deia avui que era advocat i demà enginyer; al servei militar em va tocar omplir la fitxa de centenars de reclutes i recordo encara un que va dir que era constructor de pistes d’esquí, altre explorador polar, o aquell que en afirmar que era discjòquei el sergent en va ordenar que sent joquei el destinés a la quadra, el pobre xicot era cambrer…
I a la política? Tinc coneguts alcaldes, regidors, diputats o alts càrrecs que ni, van acabar el batxiller elemental, altres d’aturats crònics o sobrevivint d’una botiga on ni sabien ni que venien, o fent d’eterns estudiants “recaders” de partit, han arribat a tenir cotxe oficial i als seus currículums públics ara els tenen plens de màsters obtinguts ocupant ja càrrecs, pagats amb diners públics i cursats en hores que haurien d’estar servint a la ciutadania.
Inventar-se títols per trobar feina és molt greu. Mentir per ocupar un càrrec públic, inadmissible, però… de debò cal donar-los-hi tota la culpa?
No en serà culpable l’estupidesa que domina la nostra societat, l’arrogància de jutjar pel que diuen, de viure a força de llambregar pantalles fent zàping o només llegir titulars, enlluernar-se i no judicar el comportament i la trajectòria?
La nostra societat, com les garses, s’impressiona pel que brilla, per la bijuteria, aparença i “glamour”, les paraules d’un economista, advocat, artista o futbolista, s’accepten com un oracle diví, la gent té un complex d’inferioritat tan gran, que necessita que decideixin altres per sentir-se segurs.
A un pintor li costa vendre un quadre en la primera exposició, però si diu que acaba de fer una mostra amb èxit a Londres o a París, almenys crearà expectativa i tindrà la sala plena: menteix, no fa mal, ningú no ho anirà a comprovar… per començar tothom necessita padrins o una empenta exhibint un títol que impressioni, encara que sigui tan fals com una promesa electoral.
Els currículums que s’inflen per necessitat, al final se’n van de les mans, la societat demana mentides, som conductors que circulem com boixos per damunt de 120 per l’autopista i que quan trobem algú que respecti els límits de velocitat, ens fa nosa, destorba, quan la culpa és la nostra imprudència.
Currículums? Deixem-ho. De com s’atorguen medalles i guardons en parlaré, dels que les compren o dels que compensen favors de tota mena i postura, que el metall brilla sempre, menys quan saps per què el porten penjat.
Joan Pallarès-Personat