06 set. La Trabucada: Disciplina i constància.

El significat d’algunes paraules es tergiversa en la mateixa mesura que es degrada una societat. Valors com la disciplina, abans considerats un pilar bàsic per a l’equilibri i l’ordre, avui desperten recels i suspicàcies, molts l’associen a l’autoritarisme, a dictadura i coerció, perquè, realment, entre els valors educatius, s’ha perdut la noció de la disciplina.

La disciplina, col·lectivament, no és res més que l’observança i el compliment de les normes establertes per a un bon funcionament de la societat, personalment és tan senzill com fer les coses de la vida quotidiana seguin unes normes i unes pautes organitzades per a poder obtenir uns objectius, un rendiment o equilibrar la nostra existència.

Ras i curt, la disciplina és això, disciplinar no és castigar, és posar ordre, quan una persona associa la disciplina a un càstig és segur que menysprea del tot qualsevol norma elemental de convivència, el rebuig a la disciplina no és la llibertat, perquè les societats que compleixen les normes democràtiques disciplinadament, són les més lliures i avançades.

La disciplina també vol constància, avui escassament es parla d’esforç fora de les esferes esportives i generalment ho fan referint-se a l’esforç físic; la gesta i el triomf s’admiren, però el mèrit de l’esforç no està en l’efímer moment visible, sinó en la constància de la preparació, en els dies i anys de mantenir una disciplina amb constància per a assolir un objectiu.

La constància dona fruits, la constància fa avançar, una gota no és res, però un degotall, per imperceptible que sigui, pot omplir un embasament, només és qüestió de temps, per això ara que la moda és la immediatesa, que tot ho volem tan de pressa i només interessa el present, és perquè la gent no té paciència, vol collir abans de sembrar, i tota llavor vol temps i constància.

Disciplina i constància són dos valors sense els quals poc podem equilibrar la nostra vida i les nostres emocions, sense elles potser sí que podem arribar a ser el millor, podem arribar al podi de qualsevol activitat, però ser el millor sempre és efímer, quan es bat un rècord, quan s’assoleix un èxit, és cosa de temps perquè les nostres forces ens permetin mantenir-lo i sempre, sempre, d’hora o tard, vindrà un altre que ens superarà.

La veritable felicitat mai no es troba només sent el millor, sinó essent cada dia millor, superar-se cada dia, que mai no es fa camí si un no avança i això vol constància, que com deia el poeta romà Ovidi, “Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendeo”*

*La gota forada la pedra, no per la força, sinó per la constància.