04 gen. La Trabucada: Nit de Reis.

Demà al vespre, com cada any, rebrem la cavalcada amb els Mags de l’Orient, que des de fa segles i segles, el vespre del 5 de gener, bo i post el sol, arriben per repartir, de nit, regals per a tothom, uns regals que trobarem, com cada sis de gener, només llevar-nos.

Per endurits que estem, per insensibles que ens hem tornat, avui que ja ni girem el cap quan passa una ambulància o passem indiferents davant d’un sense sostre dormint al ras en un banc, però, en canvi, el pas de la cavalcada encara fa alçar la vista a tothom, inclús el més indiferent s’ajup a collir un caramel i per un moment recordem aquell dia quan eren nens i se’ns il·lumina la cara amb un somriure que no podem reprimir.

Al pas de la cavalcada fins als més sorruts recuperen per un moment la il·lusió, fins als que sempre ho veuen tot negatiu, obliden les frustracions, les immenses frustracions d’aquell dia, que mai, mai, ens van portar el tren elèctric que demanàvem, la nina que caminava, la pilota de reglament o la cuineta amb llum que s’encenia.

Ens costava d’entendre com havent estat tot l’any sants, els reis no ens escoltaven, en canvi, al veí, que sabíem totes i cadascuna de les malifetes, fins a les del seu pare, que feia estraperlo i a la botiga desafinava les balances per estafar en el pes, li portaven de tot. No s’haurien equivocat de casa els patges en deixar els regals?

Potser no tenir de tot, no haver assolit més enllà d’un cavall de cartró que li mancava una orella o una nina que ni tenia els braços articulats, ha estat la millor escola per a nosaltres, potser ser fills de pares pobres ha estat la millor pedagogia i haver nascut en temps de vaques magres, un regal que només de grans hem sabut valorar.

Però també hi ha dies de Reis que a molts els han orientat la vida, aquell joc, aquell llibre, aquell kitt que ens va despertar la vocació. Recordo que vaig estar un parell d’anys demanant un pupitre, en prou feines sabia llegir i menys encara escriure i ja reivindicava un pupitre, el demanava a tota hora, volia un pupitre, com els d’escola, per a poder jugar a escriure a casa.

Tindria vuit anys i me’l van portar, era un pupitre de fusta, pel que he sabut després, havien buscat i rebuscat, però l’únic que van trobar a la botiga era un de color rosa, en aquells anys un veritable disbarat, un nen amb un pupitre rosa, però els meus pares es van deixar de romanços i jo, la veritat que en vuit anys, el que volia era un pupitre i no hi entenia de roses i de blaus.

M’adono que no he fet encara la carta als Reis i em caldria un ordinador, que aquest ja és vellet i calen actualitzacions que no suporta. No tinc preferència per un color determinat, el d’abans era negre, aquest és vermell, potser el demanaré rosa, seria com fer-li un homenatge al meu vell pupitre de fusta.

Joan Pallarès-Personat