20 jul. La Trabucada: També nosaltres fem calor.

Tanta fresca com la d’aquest any no la tornarem a veure mai més, ho escric amb temença pel fenomen, però sense por d’equivocar-me, tot apunta que els 43 °C que vam assolir a Catalunya el juny, abans de la diada de Sant Pere, amb un juliol canicular, tempestes, inundacions i xafogors, tendeixen a ser presents amb constància en el nostre entorn i superar-se amb escreix els anys vinents.

Ens hem passat tota la vida sentint que el temps està boig, no en fèiem cas i rèiem quan algun barbut, carregat de ciència, ens advertia dels efectes adversos a l’atmosfera que tenia la nostra forma de vida, creiem que la sequera era problema dels pagesos, fèiem acudits del metà dels pets de les vaques i ho fiàvem tot a una tecnologia que arriba a Mart i és capaç de construir iglús al desert d’Aràbia o oasis al pol sud.

Com el sagal del comte que cridava que ve el llop, ens en fotíem dels que portaven una vida austera, reciclàvem les deixalles quan ens veien i perquè s’havia posat de moda, alguns van decidir ostentar-ho fins al punt de viatjar en bicicleta, més notori i visible que anar a peu, i un col·lectiu important va començar a convertir-se en lobby de pressió ecologista, però en el fons no deixava de ser matar mosques a canonades i a Europa gaudir de victòries Pírriques com la llei del tap lligat a les ampolles de plàstic.

Els governants de bona part del món de debò, de l’aparentment civilitzat, van començar a signar tractats per a la sostenibilitat, contra l’efecte hivernacle, contra els gasos contaminants, per les energies renovables i contra les fòssils, i signaren, sempre en paper reciclat, milers de fulls comprometent-se a fer el que no complirien, canviant el guió convertint energies perilloses dient que eren verdes, apujant límits d’alarma i afirmant que aplicarien en cinc anys el que ni en mil tenien intenció de fer ni era possible sense un tall dràstic.

Quan no érem tan ecologistes, no feia tanta calor com ara, llavors i si la culpa de la calor la tingués l’ecologisme? Quan anàvem a comprar la llet amb la lletera, l’escombriaire passava en un carro, anàvem a la feina a peu, l’esmorzar el portàvem de casa embolicada en paper de diari i l’únic aire condicionat era el ventall de les senyores, potser no feia tanta calor.

Tampoc fèiem tantes vacances, ni teníem cotxe, ni viatjàvem en avió, potser la temperatura puja tant i el temps embogeix en la mateixa mesura que nosaltres necessitem coses que no ens fan falta, potser quan anàvem en espardenyes no feia tanta calor, però em sembla que la cosa no té remei, especialment quan fa pocs dies, una adolescent em va preguntar que eren unes espardenyes, potser si la gent continués calçant espardenyes no caldria preocupar-se tant perquè, en tots els sentits, hi hauria menys fums.

Joan Pallarès-Personat