10 ag. La Trabucada: Vacances sobrevalorades.
De debò algú amb dos dits de front pot creure que les vacances dels treballadors estan sobrevalorades?
De petit sentia explicar que un patró deia que els treballadors menjant pa i ceba en tenien prou. Aviat li va quedar el mal nom d’en Paiceba i el 1936, quan es van iniciar aquells llargs anys de bogeria i bany de sang per tot arreu, ell va ser un dels primers assassinats: el van matar a trets tot fent-li menjar pa i ceba.
Des dels albors de la història, fins ben entrat el segle XX, les vacances no existien. A partir de la I Guerra Mundial algun país les concedí i aquí va ser la Llei del Contracte de Treball de la II República que reconegué set dies de permís laboral retribuït als assalariats, l’any 1931.
Mig segle abans, entre la gent benestant havia començat l’estiueig: passar uns dies fora a l’estiu, als voltants de la ciutat, a la platja o a un balneari, però malgrat que l’impacte d’aquells estiuejants en moltes poblacions, passarien molts anys perquè estades o viatges, arribessin a l’abast de tothom.
No fa tants anys, quan per llei es concedien dues o tres setmanes de vacances, alguns encara diferenciaven les vacances de l’estiueig, avui dels prop de quatre milions d’habitants del contorn de Barcelona, si no són aturats o jubilats, tots tenen dret a un mes de vacances, també en fan els escolars, però la meitat i un 75% en determinats barris, no podrà estiuejar ni al “Pueblo”, que és la manera hispànica de passar un estiu barato, en una casa tronada i plena com el cabina de la pel·lícula dels germans Marx.
Les vacances, no, l’estiueig sí que està sobrevalorat. A l’estat, l’any 2024 ens vam gastar 18.095 milions d’euros en vacances a l’estranger i 35.101 en destins estatals i no són els jubilats amb un 14% els que més gasten (ni poden), la despesa més gran són els menors de trenta-cinc anys, el 25% o sigui 13.300 milions d’euros, però el seu principal problema és l’accés a l’habitatge, potser haurien de saber que no es pot anar a la processó i repicar les campanes.
Joves o vells, el perill del viatge és el retorn. Les hores de feina que es perdran explicant sopars de duro, o aquells que només freqüenten la cafeteria del barri quan tornen d’un viatge per a lluir-se narrant com eren els fideus amb cranc que es va cruspir a Tailàndia, l’illa grega o el sancocho de Santo Domingo.
Les conquestes socials mai no estan sobrevalorades, però el turisme té molt de moda i dona estatus, se’n fa més d’exhibició que per inquietud i no tots els que viatgen saben a on han estat.
Proposar un estirabot parlant de sobrevaloració d’un dret social, proposant fotre’s un got de vi em recorda que l’albarinyo és un tipus de raïm, com la garnatxa, el colló de gall, que en castellà anomenen verdejo o la carinyena i com els destins turístics, molts demanen vi en un restaurant perquè volen marcar diferència i els veuen, però del vi que beuen no en tenen ni idea.
Joan Pallarès-Personat.