07 set. La Trabucada: Xenofòbia i delinqüència.

Aquesta setmana durant un trajecte en autobús, un recorregut curt de sis o set parades, cap al migdia i amb el vehicle molt buit, seia sol en un espai per a dues persones i, al meu darrere dues senyores de mitjana edat anaven parlant.

Parlaven en castellà, per l’accent eren llatinoamericanes i pels girs de paraula es podien descartar algunes procedències, però era difícil d’afinar el país exacte, que, per altra banda, aquí no fa massa el cas.

Passant per davant d’una botiga de roba d’una determinada cadena, una li va dir a l’altre que en un d’aquells establiments havia vist a una dona que amb el seu marit, i en complicitat, s’amagava una peça a sota de la seva roba i la furtava amb tota la poca vergonya.

Davant de l’estupor de l’amiga, que tampoc no s’ho sabia avenir d’un robatori, van ressonar les paraules més contundents de la conversa referides a aquell matrimoni lladre: “y eran de acá, no te creas que eran latinos o marroquies, eran de acá”, davant el qual l’amiga interlocutora encara se sorprenia més.

Em tocava baixar i em vaig alçar moments abans d’hora per, en ser a la porta, poder girar-me i constatar, pels trets ètnics i l’accent que escoltava, que la imatge casés amb el so, i així era, efectivament, eren llatinoamericanes.

Es tracta d’una anècdota, un fet que m’ha passat a mi, que vaig pel món amb els ulls oberts i les orelles esmolades, buscant coses per explicar a la gent, històries per escriure i coses que facin pensar.

Si l’accent aquelles dues senyores fos de Valladolid, qualsevol hauria pensat que eren unes fatxes i xenòfobes; si parlessin en català, racistes i independentistes, però no, eren llatines i s’escandalitzaven que algú natural d’aquest país, unes persones que no són immigrants, robessin, com si només poguessin robar els de fora, aleshores, la pregunta és: aquelles senyores què són? Com les etiquetem?

Fins aquí la història, que cadascú pensi el que vulgui, hi ha tanta afició a etiquetar com confusió en fer-ho, sovint el racisme i el color de la pell no van al mateix pas, la nostra societat és més asincrònica del que ens pensem, el refranyer ho diu clar: “Cap geperut es veu el gep”, hi ha tantíssima gent que el sou mai no li arriba a final de mes i, en canvi, es defineix, amb tota la inconsciència, com de classe mitjana.

Joan Pallarès-Personat.