22 set. l’Aiguat de Santa Tecla

Demà és Santa Tecla, però no és ni de la Santa ni de la Festa Major de Tarragona del que vull parlar, sinó com si fos Santa Barbarà, me’n recordo d’ella, quan trona.

Demà farà cent cinquanta anys, el 23 de setembre de 1874, d’un gran aiguat, que assolà gran part de Catalunya superant tots els anteriors i futurs fins ara, sobretot a indrets del Camp de Tarragona, Conca de Barberà, Priorat, la Segarra, les Garrigues o l’Urgell, terres seques i de poca aigua.

A Tàrrega el riu d’Ondara s’emportà un barri sencer, edificat pensant que per allà mai no baixava aigua; en plena guerra, alguna partida carlina va perdre el combat contra l’aigua; es van comptar sis cents morts i set-centes cases enderrocades.

Tal com ara les maltempsades porten nom de persona, abans als grans aiguats se’ls recordava pel nom del sant de la diada del fet: un dels més matiners seria el de Sant Bartomeu, el 24 d’agost de 1842, arreu de la Catalunya seca del centre, nord i sud, amb més de vint morts; l’aiguat de Sant Miquel, al Llobregat, Penedès i Empordà, l’any 1913; el de Santa Teresa, sobretot a Girona, el 15 d’octubre de 1763; el de Sant Lluc el 17 d’octubre de 1940, a les conques pirinenques amb dos cents morts.

Avui els qui ja som vells solem comptar ls aiguats per l’any i una característica. Faig memòria de les Riuada del Vallès de 1962, la del miler de víctimes; la del Pont de Molins de Rei, el 1971, amb vint-i-un morts; la del Segre el 1982, quan es va emportar el Pont de Bar i tants estralls va fer a la Cerdanya, Alt Urgell i Berguedà; la del 7 de setembre de 1983 potser la última ben forta que afectà Barcelona Ciutat que aspirava a uns jocs, la de Sant Tomàs el 10 d’octubre de 1994 que recorden molt bé a Cambrils i altres que a molts pobles han viscut cíclicament i amb esglai.

No és que en el nostre país no plogui, tampoc hem patit sempre l’eixut d’ara que dura anys, és que al nostre país, com a tota la mediterrània, no sap ploure i, a més, quan plou, no sabem aprofitar prou bé l’aigua que de més ens regala el cel.

Tampoc en sabem de gastar aigua i molt menys d’estalviar-la. La vara de mesurar s’aplica molt malament, una petita font pública ornamental sembla un dispendi inassolible, mentre que una piscina particular és una primera necessitat, com es glaçons al cafè o al refresc mentre que l’aigua per a regar un camp o abeurar i netejar als animals està sota sospita permanent.

L’Agencia Catalana de l’Aigua té avui un gran poder, es competent en moltes matèries com determinar cabals o permetre edificacions qualificant les zones si corren risc o no d’inundables.

Quan passo per davant de la seva seu, carrer Provença entre Muntaner i Aribau i la veig a l’edifici que Gispert va alçar fa cinquanta anys per a l’empresa de caixes registradores, i desprès va ser Philips, penso que deu costar força decidir des d’un despatx de l’Eixample de Barcelona, sobre una torrentera al Perelló o un prat a Vielha, però vivim en un país que té una llarga tradició en planificar al mapa i a patir sobre el terreny.   

 Per  Joan Pallarès-Personat.

No t'ho guardis per a tu sol!


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies