08 març L’arquitecta

L’Eva dubta si deixar la seva parella. El que la reté és el pes de la tradició, el fet de mirar enrere i veure tots els anys que porten junts com si fos una pel·lícula romàntica. El que l’espanta és l’endemà, la maleïda flama que només fa que pansir-se. La part positiva és que les disjuntives no li venen de nou, a l’Eva. És arquitecta, una professió que es debat entre el rigor matemàtic i la llibertat creativa. En lloc d’una margarida, decideix fiar el futur de la seva relació en una baralla de cartes. Si aconsegueix construir un castell de naips a la primera, tot continuarà com fins ara. Si la fortalesa cedeix, final de la història. La seva paciència infinita, combinada amb un pols envejable, permeten que la figura aviat agafi forma. Els fonaments són sòlids i el segon pis ja és una realitat. Només queda coronar-ho amb la cúspide quan una ràfega d’aire arrasa amb tot. La ventada ha entrat per la finestra de l’habitació que la seva parella s’ha deixat oberta aquest matí. L’Eva ja ho havia vist abans de fer el castell, però ha pensat que així tot seria més fàcil. 

per Albert Postils i Bragado: 1er premi del certamen literari de febrer de 2024