05 maig L’audiòfon
Fa anys vaig conèixer un paio que col·leccionava propaganda d’audiòfons, realment em va semblar surrealista, com surrealistes solen ser les converses amb els amics endurits de l’orella, en especial en un cenacle que freqüento, que dels cinc reunits tres sordegen i –Deu me’n guardi de riurem d’una disfunció sensorial– si no ens ho prenem amb sentit de l’humor no podíem avançar en reunions que semblen ben bé el joc dels disbarats.
El silenci es la música més agradable que es pot escoltar, però quan el silenci és per un condicionant físic, és una de les pitjors barreres i, lamentablement, la seva arribada sol ser progressiva, apareix amb l’edat com les arrugues, la fadiga i el pitjor antídot contra l’optimisme, que és l’experiència.
Quan algú no hi sent, tothom és otorrino, tothom li deixa anar a l’afectat: “posat un audiòfon”, com si fos tan fàcil. Ni totes les sordeses s’adapten als audiòfons, ni tots els audiòfons serveixen per a qualsevol orella, ni totes les butxaques troben antífons accessibles, perquè un pot veure simples amplificadors de so a internet que costen dos rals o equips de diversos milers d’euros, incorporats al mòbil o amb musica celestial, i no es el mateix.
En Paco sordeja. Si fos informàtic no tindria importància, però treballa a l’hostatgeria, en un ambient sorollós i si no ho creieu, deixeu un dia el telèfon gravant a un restaurant en una hora punta i desprès, en silenci, escolteu el soroll que hi ha; així que en Paco ha de tenir l’orella fina, no sigui que confongui les comandes i enlloc d’uns calamars a la romana, faci un “oido cocina, fabada asturiana” que desprès li fotran pel cap.
En Paco s’ha comprat uns audiòfons que són la hòstia, connectats al mòbil mai saps si està escoltant un podcast, el partit del Barça o et parla a tu, mai sap si riu del que li dius o de l’auricular, però a més l’enginy és regulable i a la carta, segons l’ambient, si hi ha molt soroll, si li parlen de prop, si es música, vaja, que segons connecti li parles a la barra a cau d’orella cridant i no et sent, però escolta en estèreo el pet que es tira el paio del descafeïnat de la terrassa, el seu audiòfon salta les converses com els cangurs les barreres i ara ja porta unes quantes setmanes sense acabar de trobar-li el punt.
Fa molts anys solia dinar a una cafeteria on sempre hi havia dos vells amics discutint, un portava audiòfon i quan s’emprenyava, previ engegar a fer punyetes a l’altre, es treia l’aparell i agafava el diari, llavors l’altre, s’ho prenia molt malament, cridava i cridava, mentre el sord li feia gestos de com si sentis ploure.
La vida, a vegades, és així de fàcil, aquests dies hem estat parlant tant dels rumors i les notícies falses, buscant remei a les intoxicacions, a tenir que escoltar el que no ens agrada, quan no hi ha res més fàcil que desconnectar una andròmina que va endollada a una xarxa.
Tan senzill com sap en Paco que ha de donar qualitat als seus clients, doncs si servís cervesa esbravada i calenta o escopinyes caducades, la gent no tornaria al seu establiment, en canvi, premsa, ràdio, televisió, xarxes, tota notícia creada per a intoxicar, com més bèstia, més públic i èxit té assegurat.
No només ofèn qui parla, sovint també es pot ofendre escoltant a la rotllana.