18 març L’ensenyament, viu o mort?

Vagi per endavant el meu respecte per a tot el personal docent de les escoles El Sagrer, El Congrés-Indians, La Pegaso, L’Estel… i qualsevol altre centre sigui de La Sagrera o no. Com a fill, germà, espòs, nebot, cosí i amic de professionals del magisteri, i havent obtingut al seu dia el Certificat d’Aptitud Pedagògica perquè mai no es pot descartar cap on pot orientar-se la teva vida laboral, em sento autoritzat per emetre lliurement la meva opinió a l’igual que els responsables sindicals que, se suposa, defensen els drets dels mestres, ho han fet aquests dies.

No entraré en consideracions sobre el fons de les protestes a què hem assistit aquesta darrera setmana. Al meu entorn hi ha parers per a tots els gustos i, mentre hi ha qui ha secundat la vaga, altres s’han oposat a suspendre les classes. Tothom té les seves raons i totes són del tot lloables.

La crisi de l’ensenyament ve de lluny. Ho prova els successius i freqüents canvis legislatius, que no només desorienten els professors sinó que els provoquen una lògica indignació. El pitjor de tot plegat és que no hi ha ningú que sigui capaç de liderar una reforma que aconsegueixi revertir una situació altament preocupant, que desemboca en un creixent abandó dels estudis per una banda però, per l’altra, en un alt índex de fracàs escolar.

Falta de respecte

Treballar de mestre avui en dia no és fàcil. Gens fàcil. Ja no fa falta al·ludir a la manca de respecte que la professió mereix tant a alumnes com a pares d’alumnes. I la cosa anirà a pitjor, perquè si els pares d’avui dia exhibeixen la seva mala educació amb els docents, imagineu-vos d’aquí uns anys com actuaran els seus descendents. Per a molts pares, el col·legi només és un aparcament de la canalla; allà on poden confiar els fills mentre ells van a pencar (en el millor dels casos). Si els fastigueja que els mestres facin vaga no és perquè els professors pateixen situacions adverses, sinó perquè els desquadra la seva agenda personal.

A les aules, temps enrere, els casos singulars eren això: singulars. D’acord que potser els centres no estaven dotats de recursos com ara i era més difícil diagnosticar els problemes. Però els nens que eren dignes d’un tracte especial eren excepció. Avui dia els casos singulars han esdevingut plurals i el que és excepcional és la canalla que no presenta alteracions que requereixen atenció individualitzada. Que els ho expliquin, si no, als responsables dels gabinets psicopedagògics, desesperats davant l’allau de feina i la manca de mans. I, lamentablement, això també va a pitjor. Probablement la societat a què exposem els infants, i a la que ens exposem nosaltres mateixos, amb desenes d’inputs per minut i amb una acceleració constant, no hi ajuda.

Friccions amb el mercat laboral

L’ensenyament és un reflex del nostre entorn. I, a la vegada, el nostre entorn és el resultat del que aprenen els nostres fills als centres escolars. En canvi, si consultem les empreses ens diran que els candidats que els arriben per cobrir les seves necessitats laborals no s’ajusten al desitjable. Cada cop hi ha una més gran divergència entre els continguts impartits i el que s’espera dels nou personal. Aquí el problema el podem fer extensiu a la formació professional i a les universitats, que en alguns casos es diria que no evolucionen al mateix ritme que les exigències del mercat laboral.

Tampoc els sindicats no han evolucionat al ritme de la societat. Aquests organismes han quedat ancorats al segle passat i han mostrat la seva incapacitat per adaptar-se als nous temps i mirar de construir un món millor de manera consensuada. Ja fa temps que vaig perdre la confiança en la majoria dels sindicalistes. Des d’aquesta setmana, a més, crec que els hi he perdut el respecte. Veure cartells amb la imatge del conseller del ram amb la inscripció “Wanted” em sembla impropi d’unes persones que, se suposa, en algun moment de la seva vida han estat mestres; que en algun moment de la vida deuen haver exercit d’educadors. No sé vosaltres, però jo no confiaria els meus fills a algú capaç de confeccionar un cartell on només faltaria afegir-hi “viu o mort”.

Jordi Vilagut