01 oct. Les dones musulmanes, ja s’ho faran!

Al ram de la tinta, hi ha por, més qui es guanya la vida escrivint o té responsabilitats a un mitjà. Sort que això encara no és Amèrica, demandes se’n fan poques comparades al món del dòlar, ara no hi ha la censura del passat, però a vegades escriure fa por.

Abans al qui no li plaïa un article, amb un estirabot i no llegir l’autor, en tenia prou; des que hi ha les xarxes socials, un matís o una discrepància motiva la burla fàcil o l’insult colèric, al punt que molts tracten als articulistes com a un àrbitre de futbol quan xiula un penal en contra.   

Els darrers anys, els del “procés” han posat les coses més difícils, l’article més innocent té tantes interpretacions com una baralla de cartes del tarot, en un article a una revista gastronòmica parlant del tomàquet a Catalunya algú em va interpel·lar interpretant que el fruit era una imposició borbònica; per altres la guerra només té cunetes a una banda i no falta saberut qui que quan parles d’un personatge amb clars i foscos, t’acusa de blanquejar-lo.  

Avui molts defugen com del virus d’escriure de tres temes: els que edulcoradament en diuen “de gènere”, els ètnics i els religiosos i justament aquí faig un tres en un, com la nitroglicerina (nítric, sulfúric i glicerina) parlant d’allò que uns ignoren deliberadament i  d’altre fan com si no ho veiessin.. 

Unes persones d’un altre país, raça i religió aliena a les nostra arrel cultural han dit prou, han dit el que diem milions de persones a Europa; allà detonats per la mort d’una jove de 22 anys el dia 16 de setembre, milers de dones a l’Iran, amb els estudiants, s’han alçat pels seus drets, la seva dignitat i la seva llibertat. PROU! de ser tractades com una mercaderia, esclavitzades, invisibilitzades, sotmeses, mutilades, humiliades, discriminades, violades i assassinades impunement, han dit prou a la opressió de la burka, que no és més que el símbol imposat més visible de la repressió, i han dit si a l’educació, a la cultura, a la igualtat i a la llibertat. 

Amb els dits que teclejo aquest article, assenyalo i acuso la passivitat dels progressistes occidentals, la indiferència en que s’ho miren, la noticia arribà dos dies desprès i fins als cap de quinze dies alguns mitjans i alguns governs, bé que tímidament, han passat de puntetes d’informant-ne o de prendre’n mesures, ara, dues setmanes desprès de l’inici de la revolta, aquí algunes persones, alguns col.lectius comencen unes tímides protestes en solidaritat: ben bé vivíem embadalits en la ressaca de l’enterrament de la iaia.  

Acuso a governs i a mitjans, però acuso i m’indigno encara més amb les organitzacions musulmanes que instal·lades entre nosaltres fan gala d’obertura i integració, sobretot quan es tracta d’obtenir ajudes i subvencions de les administracions, però que ara guarden un silenci còmplice davant la repressió a les dones a l’Iran i no recolzen els seus drets mentre cada dia sumen més i més morts víctimes d’uns assassins que actuen amb impunitat, bandes criminals que s’anomenen escandalosament “Policia de la Moral”, formades per fanàtics fonamentalistes.  

Si la passivitat enfront dels fets esmentats no té ni justificació ni perdó romandre-hi en silenci, menys encara el tenen els col·lectius de dones musulmanes que tenim a la ciutat, al nostre districte, ben a prop de casa: són dones, musulmanes, moltes venen de països veïns al del conflicte, però callen, callen tenint la llibertat de parlar, de recolzar la lluita de les que volen obrir el futur, de denunciar la situació, de ser-ne altaveu. 

El seu silenci no les fa còmplices, les col.laboradores i les fa opressores: Si callen és que pensen que això no va amb elles, que ja s’ho faran. Vergonya! 

Joan Pallarès-Personat