21 set. Les pioneres del Barça Femení omplen l’Espai 30 en el primer acte d’ImpulSa
Tres dones, tres generacions i tres moments diferents del futbol femení. Divendres, l’Espai 30 de l’Ateneu Sagrerenc es va omplir de jugadores, antigues jugadores, veïns i veïnes de La Sagrera per escoltar les experiències de Maria Teresa Andreu, Marta Mestres i Àfrica Ocaña en el primer acte d’ImpulSa.
Sota el títol «De les pioneres a les futures promeses del Barça femení», la trobada va permetre fer un recorregut per diferents etapes de la història del futbol femení blaugrana: des dels primers anys dels setanta, passant pels vuitanta, fins a arribar als noranta.
Maria Teresa Andreu va formar part del Barça entre 1971 i 1981; Marta Mestres, entre 1982 i 1987; i Àfrica Ocaña, entre 1989 i 1998. Tres trajectòries que permeten veure com, d’una generació a l’altra, les condicions anaven canviant, però també com moltes de les dificultats continuaven presents.
Jugar perquè volien jugar
Durant la conversa van explicar com era jugar a futbol en aquells anys. Els camps de terra, els equipaments molt diferents dels actuals, la manca de recursos i el fet de no cobrar per jugar formaven part d’una realitat molt allunyada de la professionalització actual.
Però també hi havia les ganes de jugar. I, sobretot, la necessitat d’obrir-se camí en un esport que encara no considerava normal que les dones hi tinguessin un lloc.
Marta Mestres explicava com la seva lluita havia començat fins i tot dins de casa, perquè no tothom veia clar que una dona jugués a futbol. El simple fet de voler practicar aquell esport podia convertir-se en una decisió que calia defensar davant de l’entorn més proper.
Àfrica Ocaña, en canvi, va explicar una experiència marcada pel suport del seu entorn i per una passió pel futbol que la va empènyer a continuar endavant. Un amor per aquest esport que encara manté i que ha fet que moltes de les jugadores d’aquella època continuïn vinculades al món del futbol.
Tres experiències diferents que mostren també que no totes les jugadores van arribar al futbol des del mateix lloc ni van viure les mateixes circumstàncies.
Però totes van formar part d’un procés que, generació rere generació, va anar fent possible que les dones poguessin ocupar un espai cada vegada més gran dins del futbol.
«Vau ser llavor. Vau ser arrels.»
A l’espai es podien llegir unes frases que sintetitzaven el sentit de la trobada:
«Amb esforç, passió i perseverança, vau anar forjant un camí que avui sembla immens. Un camí fet de petites passes, de partits, d’il·lusions, de renúncies i, sobretot, de la valentia de jugar a futbol quan encara no era fàcil ser dona i voler viure aquest esport.»
I això és el que permetia veure el recorregut entre les tres generacions: cada una va rebre un futbol diferent del que havia conegut l’anterior, però també va deixar un terreny una mica més preparat per a les que vindrien després.
«Vau ser llavor. Vau ser arrels. I les jugadores d’avui són les branques que han fet créixer aquell somni fins al cel.»
I aquest recorregut no es va acabar quan van deixar de jugar.
Maria Teresa Andreu va continuar vinculada al desenvolupament del futbol femení, assumint responsabilitats en els comitès de futbol femení de la Federació Espanyola i de la Federació Catalana. La seva trajectòria, per tant, va continuar també des de la gestió i la defensa d’aquest esport.
Àfrica Ocaña va viure, ja als anys noranta, un dels moments importants d’aquesta història: formava part de l’equip del Barça que va guanyar la primera Copa de la Reina, el 1994. Un títol que avui pot semblar llunyà, però que forma part dels capítols que van anar construint el futbol femení blaugrana.
Dels camps de terra a la professionalització
Mirar enrere permet entendre millor la dimensió del canvi.
El primer partit del Femení del Barça es va disputar el Nadal de 1970. Uns anys després hi jugava Maria Teresa Andreu; als vuitanta, Marta Mestres; i als noranta, Àfrica Ocaña, que va formar part d’aquell equip que el 1994 va aixecar la primera Copa de la Reina.
Tres moments d’una mateixa història i tres etapes d’un procés que encara continuaria transformant-se.
El 2002 el Femení es va incorporar oficialment a l’estructura del FC Barcelona i el 2015 es va convertir en una secció professional. Avui, el Barça Femení compta amb una estructura professional, juga en grans estadis i els seus partits tenen una enorme repercussió.
Durant la trobada, Maria Teresa Andreu va compartir una reflexió que avui gairebé es pot llegir com una profecia. Segons explicava, el futbol femení tindria èxit quan es produïssin tres coses: que es professionalitzés, que els partits fossin televisats i que els clubs tinguessin equips masculins i femenins.
Avui, aquestes tres condicions que ella assenyalava són una realitat.
El futbol femení s’ha professionalitzat, els partits es retransmeten i els grans clubs compten amb equips masculins i femenins. També ha canviat la mirada del públic. Avui són molts els homes que segueixen i gaudeixen del futbol femení, una realitat difícil d’imaginar quan aquelles primeres jugadores van començar a jugar.
I Maria Teresa Andreu ho va resumir amb una altra frase que va quedar com una de les idees de la trobada:
«Quan una dona vol alguna cosa, ho aconsegueix.»
Una frase que pren tot el seu sentit quan es mira el camí recorregut.
«El Barça Femení d’avui també porta una mica d’aquelles dones que un dia es van atrevir a somiar.»
Un llibre escrit generació rere generació
Una altra de les frases que es podien llegir durant la trobada ho expressava així:
«Vosaltres vau començar a escriure les primeres pàgines.
Les generacions que han vingut després han continuat el relat.
I avui, aquest llibre ja és immens.»
La trobada va servir precisament per posar rostre i veu a aquestes primeres pàgines. Per recordar que el futbol femení que avui veiem amb normalitat és el resultat d’un camí llarg, fet per moltes dones i moltes generacions.
Darrere de cada títol, de cada gol, de cada nit màgica i de cada estadi ple, hi ha una història que va començar molt abans.
Una història de dones que van voler jugar, que van continuar quan no era fàcil i que, de manera conscient o simplement perquè estimaven aquell esport, van anar ocupant un espai que durant molt de temps no se’ls considerava propi.
I també una història de transformacions. Les jugadores d’avui poden començar des d’un lloc que les pioneres no tenien: amb professionalització, retransmissions, grans clubs, més visibilitat i un públic molt més ampli.
«I és bonic mirar enrere i adonar-se que, darrere de cada títol, de cada gol, de cada nit màgica i de cada estadi ple, hi ha una història que va començar molt abans.»
El primer pas d’ImpulSa
La trobada ha estat també el primer acte públic d’ImpulSa, la nova associació de dones de La Sagrera que vol contribuir a dinamitzar el teixit social del barri, donar visibilitat a les dones i promoure l’esport femení.
L’Espai 30 es va omplir per escoltar les tres antigues jugadores, recuperar els seus records i compartir una part d’aquesta història amb les noves generacions.
Un primer acte que ha reunit memòria, experiència i diferents generacions, i que ha servit per començar a construir els nous capítols d’una història que encara continua.
I les últimes paraules penjades a l’espai resumien el sentit de la trobada:
«I si avui les jugadores poden mirar tan amunt, és perquè un dia vosaltres vau tenir el valor de mirar endavant.»
A l’Espai 30, unes frases penjades durant la trobada anaven marcant el fil conductor de l’acte. Són aquestes mateixes paraules les que recuperem al llarg d’aquest article, entre cometes, perquè resumeixen l’esperit de la trobada i el reconeixement a les dones que van obrir el camí.
Cristina Raso Boluda