24 abr. Llibertat d’Expressió

Respecte, discreció, prudència, seny són paraules gairebé desconegudes a la nostra societat, però que per responsabilitat haurien de ser prioritàries en els mitjans de comunicació, que han deixat de banda la seva funció, la de informar,  per abocar-se de ple a la única fita que avui els manté, la de sorprendre i, si pot ser escandalitzant, molt millor.

Si avui mentir surt de franc, fer-ho en un mitjà de comunicació i a més calumniant, no només és gratis, sinó que sempre té premi. Una bona notícia no interessa a ningú, no es llegeix, no s’escolta, no es mira; transformar aquesta bona notícia en adversa és fàcil, exagerar l’adversitat encara més, perquè tot plegat vendrà més, captarà més seguidors, enlluernarà al públic i al cap i a la fi, encara que es demostri la falsedat i la mala intenció en que ha estat manipulada, aquí ningú no desmenteix ni dimiteix, disculpar-se per haver mentit, rectificar la informació i aclarir la veritat ja no s’ensenya a les escoles ni els mitjans se’n senten obligats. 

Avui espiar la intimitat i les interioritats dels demés ho fa tothom: els governs que desconeixen que és un estat de dret i invoquen la seguretat nacional, les empreses als seus treballadors escudant-se en la confidencialitat i secrets profesionals, els periodistes sense ètica per a obtenir exclusives i a vegades el veí, per plaer.

Efectivament la curiositat és inherent al ser humà, som simis sociables que vivim més pendents dels demés que de nosaltres mateixos, però gracies a l’afany de conèixer, a l’instint de saber, la humanitat ha progressat, però saber les coses té límits, uns morals i ètics, com és no atemptar a la intimitat del demes i no travessar certes portes; l’altre legal, hi ha formes d’obtenir informació totalment il·lícites i ni unes ni altres es poden tolerar.

Els tribunals rebutgen les proves obtingudes il·legalment, fins al punt que un criminal pot arribar a eludir el seu delicte, a restar absolt, per aquesta raó. Però els mitjans es rabegen esbombant converses, fotografies o documents obtinguts violant la llei, cometent un delicte, i aquí no passa res, o si passa és poca cosa, massa poca comparada a l’immens mal que han pogut fer. 

De totes les llibertats, la d’expressió és la més mal interpretada i, en molts casos, massa sovint, la més inútil, perquè tant garanteix que diguis el que diguis, no et passarà res, sinó perquè demostrant la veritat de les teves paraules, tampoc li faran res al delinqüent corrupte que has denunciat.  

Joan Pallarès-Personat