04 des. Llibertat és senzillesa
Avui és Santa Bàrbara, la que fa bona la dita de recordar-se’n de Santa Bàrbara quan trona o el que seria el mateix, viure la vida sempre panxacontents, i només preocupar-se de les coses quan estem en dificultats.
Sembla inherent al ser humà allargar més el braç de la màniga i per tant quedar-se amb el cul a l’aire. Viure pel damunts de les possibilitats per a endeutar-se, gastar fins esgotar els recursos, o sigui malgastar.
Alguna cosa devem fer per instint, la majoria de persones com més guanyen, menys estalvien; com més tardana és una cita, més tard arriben; com més ràpids són els mitjans de transport, més els volem accelerar; quan millor ens trobem, malgastem la salut accelerant l’envelliment i l’arribada de les malalties: com més hauríem d’agrair a la terra, més la maltractem fins a ser-li enemics.
Com més tenim més volem, volem ser superiors en tot a qualsevol animal, volem dominar la natura, volem fruita fora del temps, dominar la pluja, desviar els rius, arribar en cotxe a tot arreu i creuar mars en unes hores i desprès ens ofeguem de fum, un petit microbi sega milions de vides i encara no acceptem que som esclaus de la nostra ambició.
Només volem tenir, guanyar molt per viure bé i viure bé no és cosa de diners, sinó de filosofia, la llibertat no és tenir mitjans i recursos per a fer el que vulguis, sinó no dependre de necessitats artificials que t’esclavitzin, que un bé material no sigui per a tu una dependència com una droga, una addicció.
Tal i com són nets els qui no embruten, només assoleixen l’autèntica felicitat en llibertat: els que poden dir el que pensen, decidir tot el que fan i no dependre del que imposen terceres persones.
Aquests són els tres punts, qualsevol altre plantejament, ens desvia de la pau i la felicitat, però en canvi hi ha una quarta pota a aquesta taula: estimar. No només l’amor proper, el conjugal, el familiar, l’amistat, sinó estimar a les persones, mirar-les i tractar-les com a iguals, estimar no és menjar-se a petons, estimar vol dir respectar i allà on hi ha respecte, no hi ha discòrdia, sinó pau.
Passejant aquests vespres de lluminàries supèrflues i ofertes de productes innecessaris, imagino que tot plegat començaria al paleolític, quan un ancestral antropoide ambiciós no es va conformar amb el collaret ritual com tothom, en volia tenir més, canviar-se’l a cada cacera, la de dèria de posseir el que no el cal començava, forjant així la primera baula de la llarga i pesant cadena de l’esclavitud i la dependència que creix a cada generació, a la que tots irremediablement ens hi enganxem i tots en som còmplices, botxins i víctimes.
A vegades la llibertat ens fa molta por, perquè és tant senzilla que als ambiciosos els hi sembla ridícula.