24 set. Malsons d’estiu

Ha acabat l’estiu; però sospito que no han acabat els malsons. A l’igual que tot indica que hem posat fi a la cinquena onada però ens continuen volent amb la boca tapada per si arriba un nou tsunami.

Aquests dies se n’ha parlat, i molt, d’aquest fenomen que ni els filòlegs encerten a posar-se d’acord si se n’han de dir botellots, botellades o botellons; un concepte que al nostre barri havia estat fins ara testimonial però que en aquests darrers mesos de pandèmia ha fet forat i, el que és pitjor, amenaça amb confirmar aquella sentència detestable del “ha vingut per quedar-se…”.

Quan el factor estrella és l’alcohol

Diria que aquesta pràctica s’inicià a mida que els preus de les entrades a les discoteques va anar distanciant-se dels sous que cobren els joves. Aquests, davant la impossibilitat d’accedir a les ofertes d’oci nocturn, optaren per abraçar les que els brindaven els supermercats d’horaris extensos en forma d’ampolles de begudes espirituoses que combinaven, mai millor dit, amb les de refrescos. Amb aquesta matèria primera n’hi havia prou amb marcar-se un territori per iniciar una particular festa on, lamentablement, el factor estrella era l’alcohol.

Atès que els responsables polítics no han parat atenció al problema, unit a la desídia amb què actuen cada cop més els qui haurien de fer valer l’autoritat per impedir aquest tipus d’activitat, les concentracions no només han agafat volada sinó que cada vegada han proliferat més. Avui dia aquest és un fenomen imparable que també ha arribat als racons de La Sagrera. I, el que és pitjor, amenaça amb enquistar-se.

Amenaça amb enquistar-se perquè continua sense posar-s’hi remei. Jo mateix vaig intentar debades alertar del problema a la Guàrdia Urbana. Amb la complexitat amb què actuen els poders públics i que provoca que ara hi hagi un número únic d’emergències ja no et pots ni comunicar directament amb el cos. Tant se val que hi hagi hagut una explosió de gas que hagis de comunicar un comportament incívic: no hi ha nivells de gravetat i la persona a qui t’has d’adreçar és la mateixa; aparentment una gestora que, amb diligència, això sí, t’informa que ho derivarà als destinataris pertinents.

El qüestionable grau d’autoritat

Una hora i mitja més tard, la festa continua al carrer sense que cap autoritat municipal no hagi gosat ni a treure-hi el nas. La música segueix sonant a tot drap i tot indica que, malgrat ser entre setmana, tornarem a viure una nit com l’anterior, en què fins i tot a les tres de la matinada uns galifardeus remataren l’actuació entonant a cor que vols un càntic la lletra del qual és tan insofrible que em nego a reproduir. L’insomni em feu abocar a la finestra deu minuts més tard, tot just per sorprendre com una patrulla dels guripes circulava pel carrer, sense baixar del cotxe, amb la mateixa desgana amb què fitxen en entrar a la caserna de la Pegaso. Després de passar per davant dels qui “amenitzaven” la nit al veïnat, unes rialles revelaven el grau d’autoritat de què gaudeixen aquests funcionaris.   

La indiferència ens envolta, la indiferència ens envaeix i la indiferència s’ha apoderat de nosaltres. Hem donat el braç a tòrcer davant els comportaments incívics i ja ni ens molestem a denunciar-ho perquè també hem cedit davant la desídia dels qui haurien de vetllar per una millor qualitat de vida al barri. Han estat malsons d’estiu però amenacen en ser malsons permanents. Quan vulguem despertar-ne probablement ja serà massa tard.    

Jordi Vilagut