29 maig Mares i pares, una feina sense carnet ni titulació

Aquests dies tocant al més de juny, inclús els que l’escola o la universitat ens resta prou llunyana, és inevitable viure l’ambient dels exàmens del nostre entorn, el neguit de les proves finals de curs, els nervis de la selectivitat o de l’implacable ganivet de les notes de tall, tot i que la majoria d’adults i amb responsabilitats, si volem sobreviure ens hem d’examinar cada dia de l’any. 

Cada persona és un món, cada escolar un univers, sobretot en la sempre complicada edat on el món real dels adults es sobreposa a l’oníric de la infantesa, quan a l’inici de l’adolescència descobrim que ni el pare és un heroi ni la mare una princesa, que els avis també tenen defectes, els companys la llengua llarga i que ningú no regala res. 

Tots, totes, en tot temps i totes les èpoques de la història l’adolescència ha estat un període difícil i, molt més encara, si des de la infantesa, a casa, els progenitors no han ensenyat que acceptar les coses no és fracassar, sinó que forma part de la normalitat.  

Si hi ha una cosa difícil a la vida és fer de pares, dic fer, no ser. Per a totes les activitats, carreres, fins per conduir un cotxe cal una formació, superar unes proves, però ser pare o mare és com portar un patinet, no cal cap titulació. 

Sortosament a la societat són milers les mares i els pares responsables, esforçats, que enraonen i raonen amb els fills, però uns quants  malauradament  els hi projecten les seves ambicions i, tal com exhibeixen el seu cotxe, la seva torre, les vacances, pretenen fer de l’infant o l’adolescent un aparador on mostrar com a mèrit propi, les seves notes, les seves aptituds esportives, les activitats extraescolar, sempre exigint-li esforç però amb cap cura per l’equilibri emocional o la qualitat de vida de qui té el deure legal de ser-ne totalment responsable.   

A força d’ensopegades, els infants i adolescents en aquestes circumstàncies, tiren endavant suportant condicions de pressió extremes i molts arriben a la joventut arrossegant traumes i carències; altres rebentaran en el camí, fracassaran, arribaran a situacions irreversibles, però mai, mai, aquells pares o mares admetran el seu error, ni tampoc les carències del noi o noia, mai toleraran ni que el millor dels psicòlegs els insinuí que ells i només ells són l’origen del naufragi i que el timó, a les seves mans, ha portat el vaixell a la deriva. 

Quan arriba la patacada, quan el tren descarrila de mil maneres possibles, quan tot se’ls hi escapa de les mans, lluny de buscar una solució, van a la recerca d’un culpable i sense autocrítica, miren la baula més fàcil: l’escola, calaix de sastre ideal per a carregar-li totes les culpes de les negligències parentals, una mina de recursos per a triar i remenar, per anar contra professors, educadors, tutors, directors, condeixebles o si cal contra el conserge, que ningú no se n’escapa, teixint una teranyina sobre fabulacions quimèriques que escamparan com tinta de calamar per a tapar les seves vergonyes. 

Potser passat els anys, lluïres d’influències i pressions alguns nois o noies  tindran la sort de poder retrobar el camí que no els hi van deixar recórrer i el sentit de l’existència els hi farà un gir copernicà encarant la vida positivament. Sempre cal creure en l’esperança! 

Més de juny, temps d’exàmens, és un bon moment en acabar el curs per examinar-nos tots, progenitors, mestres, alumnes, fins els que no estem en el món escolar, d’assignatures com les de humilitat, responsabilitat, felicitat o coherència, però em sembla que si fessin aquests exàmens, la majoria ens quedaríem sense vacances perquè hauríem de tornar a la convocatòria de setembre. 

Joan Pallarès-Personat