16 oct. Mestre castigat de cara a la paret
Fa pocs dies llegia a La Vanguardia que la Universitat de Nova York (NYU) havia acomiadat a un professor perquè suspenia massa. 82 dels seus 350 alumnes signaven una carta adreçada al rectorat queixant-se, 82 signants front 268 silencis, el resultat va ser acomiadar el docent que pel que es veu tenia l’indecent propòsit que els alumnes estudiessin. Fins aquí es pot arribar!!!
Una universitat privada, fundada el 1831, que ha donat a la humanitat una quarantena de nobels, una dotzena de medalles científiques, altres tants politzers i més de trenta oscars cinematogràfics, ha trobat una manera infalible de resoldre el fracàs escolar: acomiadar professors massa exigents no sigui cas que s’espanti el personal i fugi.
Allò d’allà també passa aquí i del nivell acadèmic, només cal mirar l’entorn, veure la miserable fluïdesa lingüística de molts titulats, la minsa preparació de tants enginyers o la incapacitat d’altres graduats, que fins en el cas dels de lletres, mostren un llenguatge pobre i desconeixedor de recursos i sinònims.
M’expliquen bibliotecàries que sovint han d’ensenyar a adolescents que no saben consultar ni utilitzar un diccionari, molts estudiants de batxiller, confessen no haver-ne fet servir mai cap, un retrocés de cost social molt car.
Als vuit o nou anys, deu com a molt, el diccionari estava sempre a la bossa dels llibres per anar a l’escola, desprès s’afegia un segon de llengua estrangera, francès generalment i més endavant el de llatí. En els comentaris de text s’analitzaven frases paraula a paraula, la concreció precisa en que s’utilitzava el llenguatge era total.
La cultura de l’esforç posada com a model a l’esport o a la vida, a vegades abusant-ne alguns triomfadors que en fan gala i ostentació, mou l’enveja dels mediocres, que privats d’aptituds personals i recursos per practicar-la, l’enveja de la virtut els mou a blasmar-la i denigrar-la, avui és valora més l’aparença amb el mínim esforç, que l’esperit de superació.
No cal educar ni a la prussiana, ni a l’espartana, però l’austeritat i la disciplina mai no sobren. Quan una universitat permet als alumnes castigar als professors de cara a la paret, esta formant inadaptats. Potser passaran el garbell de la graduació, però no els de una consultoria de selecció de personal i molt menys encaixaran en una empresa, protegir a un inepte és posar en risc a tota la societat, el progrés està en l’esforç, mai en el cofoisme dels negats.
Joan Pallarès-Personat