14 set. Mil
Fa més de cinc anys, una temporada llarga vaig impartir una conferència a diverses entitats culturals del país que solien titular “Els misteris de Montserrat”., on explicava des del dia a dia dels monjos, a l’estructura econòmica de “La Agrícola Regional SA” empresa encarregada de la restauració i botigues del monestir; xafarderies com que els “Aromes de Montserrat” no només mai no s’han fet a l’Abadia, sinó que avui la patent és del Grup Osborne o com es preparava el mil·lenari del monestir l’any 2025.
A la gent li sorprenia com la Fundació Montserrat 2025 estès integrada per alguns ajuntaments, Diputació, Generalitat o Condis, Agbar, la inevitable Fundació La Caixa, Roca, Banc de Santander o tingués Patrocinadors des de DAMM a AENA, passant per El Corte Inglés, COPISA; Prosegur, Assegurances Occident, Fiatc, col·laborant-hi la flor i nata de la Premsa de Catalunya, o altres empreses com Autopistes, Mercadona, Agropecuaria de Guissona, Caprabo, Serveis Funeraris de Barcelona, FC Barcelona, gremis, fundacions, col·legis professionals o entitats culturals o excursionistes.
Una Fundació prou prudent, perquè enlloc hi havia un “Ministerio” o una estructura estatal més enllà que un dels diversos acords institucionals és amb el CSIC. Sense dubte d’això se’n diu saber nedar i guardar… la història de qualsevol interpretació barroera del tot previsible.
Que és Montserrat? Una Muntanya? Una Marededéu? Un Monestir? Sense dubte el que celebrem el 2025 és el mil·lenari monacal del que deu ser la institució més antiga de Catalunya.
Creient o no, al llarg de la història Montserrat ha representat una torxa encesa en èpoques de foscor absoluta, un far esplendorós en temps de bonança, asil de pelegrins, caritat del pobres, refugi de perseguits, amb les portes sempre obertes a acollir reunions i reflexions sobre la realitat del país, bastió que no han pogut esborrar segles d’atacs i ires de ponent, ni tampoc la indiferència i la supèrbia interior dels qui no entenen el significat montserratí, un far espiritual i de llibertat amb abats i càrrecs escollits democràticament entre els monjos des de fa segles, on la humilitat del monacal ha aportat la resta de la singularitat.
No, no discutirem si mil anys són un miracle, la mà de dalt deu d’haver fet el que li tocava, però des de la terra s’ha posat prou esforç, són maneres de fer com ara, des d’uns anys abans, buscar-se la vida per a la celebració i modernització d’un indret, una llenca de terra suspesa a mitja muntanya, a la riba esquerra del torrent de Santa Maria, que rep cosa de dos milions i mig de visitants cada any, i que tot i pregar, no espera que el manà caigui el cel.
És admirable la obra d’uns monjos que basen la seva vida en la oració, l’estudi i el treball, que matinen cada dia i es lleven resant Laudes donant gràcies a Déu, que fa mil anys que són allà, que cadascú ha estat l’anella d’una llarga cadena, alguns de metall més brillant que d’altres, fins qui que pot no haver brillat prou, però el que compte no és la baula, sinó la cadena mil·lenària que va molts més enllà de les boniques llegendes marianes o fundacionals, una història que toca de peus a terra i des de la riba dreta del Llobregat forma una balconada oberta de bat a bat, que fita tot el país, perquè en molts aspectes, Montserrat és una mostra del propi país.
Per Joan Pallarès-Personat.