07 oct. Molta roba i poc sabó

Hi hagué un temps, i els més antics ho poden corroborar, en què els nostres armaris se’ns feien espaiosos. D’abric amb prou feines en tenies un i miraves de conservar-lo el millor possible per tal d’evitar passar fred al següent hivern, preservant-lo de les maleïdes arnes amb dissuasives boles de naftalina. Potser gaudies d’un parell de mudes i de la roba dels diumenges, en què t’adonaves que era un dia diferent només adonant-te com d’elegant es passejava el veïnat. 

El progrés econòmic i social va eixamplar el nostre vestuari, amb la possibilitat de combinar pantalons i camises pràcticament a diari i l’amplitud del mobiliari se’ns feia escassa per encabir tant teixit, fins al punt que a la solució de portar la roba sobrera a la parròquia s’hi afegiren altres opcions de caire més seglar, amb la instal·lació de contenidors específics al carrer i amb l’obertura de botigues de roba de segona mà, fins i tot a La Sagrera. L’arribada d’internet ha propiciat la canalització del vergonyant i inadmissible sobrestoc tèxtil dels nostres dies amb idees que generen un alt volum de negoci, tant per la suma de particulars que miren de convertir en líquid la roba que no es posen com pel sorgiment de negocis que mouen roba amunt i avall.

Un raonable criteri sanitari i d’higiene 

Hi hagué un temps en què als nostres carrers no hi havia contenidors d’escombraries; ni se’ls esperava. La gent, majoritàriament els porters que llavors proliferaven a cada finca, baixava puntualment la brossa al carrer a una hora fixada, cap a les nou del vespre. A ningú no se li acudia deixar-la al davant de casa, habitualment a l’escocell de l’arbre, a les vuit del matí; ni a les dues del migdia; ni a les sis de la tarda. Tothom tenia assumit que hi havia unes normes a seguir i que responien a un raonable criteri sanitari i d’higiene.

El progrés econòmic i social va provocar que els escombriaires, més enllà dels que passaven amb el camió recollir les bosses dipositades davant de casa, ja no anessin només equipats amb l’escombra i el cabàs, sinó que l’ajuntament equipà els responsables de netejar la via pública amb cada cop més sofisticats vehicles. I, en paral·lel, allà on abans hi havia places d’aparcament passés a estar ocupat per uns cada cop més voluminosos contenidors de brossa; on inicialment hi cabia de tot.

Per donar i vendre

Amb el pas del temps, els contenidors s’han multiplicat i avui dia n’hi ha de tots colors: el groc dels envasos, el verd del vidre, el blau del paper, el marró de l’orgànica, el de piles i el de la mare que els va parir; cada cop més sofisticats (i segurament més cars). Això, a banda dels diferents punts verds escampats per la ciutat. Això, a banda de la deixalleria mòbil que s’acosta cada setmana a prop de casa. Això, a banda de què, cada setmana, hi ha un servei municipal de recollida de trastos, degudament publicitat i degudament recordat. 

Malgrat tots aquests ingents recursos, que no sé si estan per sobre de les nostres possibilitats, encara ens trobem a diari mobles, vàters o electrodomèstics al mig del carrer el dia que no toca; o llaunes i papers… a escassos centímetres d’una paperera; o veiem veïns que de bon matí ja dipositen la brossa al contenidor malgrat la recomanació de no fer-ho fins a les vuit del vespre; o persones que obvien que al contenidor gris no s’hi llencen uns prestatges; o altres que no tenen cap mirament a l’hora d’omplir una dels milers de papereres amb què està infestada la nostra ciutat amb la bossa d’escombraries que anava al contenidor gris; per no carregar més les tintes als fumadors, aquest col·lectiu que gaudeix d’uns contenidors específicament i única adreçats a ells i que, tanmateix no els fan servir. Com diria un amic meu, el cendrer és com el desodorant: qui més el necessita no el fa servir. 

De poc serveixen tants recursos si no hi ha voluntat de fer-los servir. De poc serveix tanta despesa, si abans no has invertit en educació. A l’escola, molta rova, cada dia més rova per respondre als reptes tecnològics que les noves generacions hauran d’afrontar… però mal sabor, mal regust de boca que ens deixa veure cap on s’encamina la societat. I tan neta que la volen…  

Jordi Vilagut