22 abr. Nen, calla!

Nen, calla,
nen, estigues quiet,
nen, et clavaré un bolet
nen, no toquis
nen, no esvalotis,
nen, que fas,
nen, no toquis el nas,
nen, tanca la boca,
nen, menja la sopa,
nen, que diuen els nens?,
nen, neteja’t les dents,
nen, renta’t les mans,
nen, escolta’t els grans,
nen, calla,
nen, estigués quiet,
nen, et clavaré un bolet,
nen, nen, nen, nen, nen.

-Pare… què puc…?
-No!
-És que no puc més!
-T’aguantes i ho fas després!

Els més antics del barri segur que identifiquen aquesta nana del nano, composada per un entranyable personatge del qual avui en fa tres anys de la seva mort. Batejat com en Joan Collell i Xirau, fou conegut sempre com en Pere Tàpias. Ah, sí! Aquell que presentava en “Tàpias variades”, deuran dir els més joves. Doncs sí, però no: en Pere Tàpias, home lliurat al pecat més capital de la taula, adquirí a la darrera etapa més protagonisme per les seves recomanacions culinàries que no pas per la música irònica amb què es forjà el seu nom.

Recital a la plaça Masadas

Abans de debutar a la ràdio, o a la televisió amb el “Què vol veure?”, aquest personatge vilanoví demostrà la seva capacitat de comunicació enfilant-se als escenaris més despullats de la nostra geografia. I quan dic despullat vull subratllar-ho, perquè aquest home immens en tots els sentits es ficava el públic a la butxaca sense necessitar un gran desplegament de mitjans.

Ho recordo prou bé quan ens va visitar a la plaça Masadas, a finals dels setanta, en una festa major de La Sagrera quan el mercat feia escarransit el gaudi d’aquest espai malgrat dinamitzar el comerç del barri i en uns anys en què a la tardor encara feia fred. En Pere Tàpias en tenia prou amb una cadira i la seva guitarra per completar un excels espectacle, rematat amb aquell poblat bigoti i la gorra que tanta identitat li donaven. És clar que el que realment l’identificava era el seu humor, al ritme d’aquelles sis cordes que l’acompanyaven i del seu particular repartiment; perquè entre les bromes que gastava el personatge hi havia aquella en la qual feia una “extensa” presentació de tot el seu equip: “als teclats, Tàpias Pere; a la percussió, P.T.; a les trompetes, T.P…”. I ja ho crec que tocava la trompeta. Amb la seva versatilitat, aquest admirat i enyorat personatge que integrava aquella Nova Cançó de la segona meitat dels 70 feia emergir la trompeta amb una impostació de boca mentre gratava amb gràcia la guitarra.

Els hi fotaries una canya a aquests ministres de la incompetència…

Ai, Pere, com t’enyorem! El teu humor, la teva ironia, aquella manera de criticar amb una intel·ligent gràcia el govern de la UCD mossegant als teus recitals… Perquè allò eren recitals; ara només hi ha concerts. Però sí: tu feies recitals, perquè tu sol omplies l’escenari amb la teva capacitat de comunicació i no et mossegaves la llengua si t’havies de fotre amb en Marcelino Oreja o amb qualsevol ministre d’aquells que acabaven de canviar-se la jaqueta…

Quina falta ens fas, Pere. Ara els hi fotaries una canya a aquests ministres de la incompetència que no saben què cal fer amb els nens… Durant setmanes han estat partidaris de dir-los: “Nen, calla; nen estigues quiet!”. Ara que els pares (sobretot aquells pares que tant critiquen els mestres per les vacances que fan i que ara s’adonen que ells no són capaços ni de mantenir a ratlla els propis) han passat al “nen et clavaré un bolet”, adopten el caràcter més paternalista i diuen que els deixaran sortir… al banc, al supermercat o a la farmàcia. És a dir, on no anirien mai els nens… i on no haurien d’anar mai si se’ls ha de mantenir allunyats del personal.

No obstant, el govern més uniformat i menys uniforme que recordo (potser perquè està conformat per fins a vint-i-tres membres, senyal d’eficiència) no ho acaba de tenir clar. Al matí et diuen blanc; a migdia, groc; i al vespre, taronja. Si al matí la portaveu espanyola deia que la canalla podria acompanyar els pares als establiments esmentats, a la tarda ja tenien permís per sortir a passeig. El govern, que es veu que sí havia pogut suportar la pressió dels ignots assessors del comitè científic, no va poder aguantar la pressió social. A més, el ministre que fa honor al seu cognom perquè sembla que no té gaire contacte amb la realitat, avançava en un dia la data inicialment fixada com a l’alliberament infantil.

La pressió electoral els va fer apujar el llistó.

Fidels a la seva oposició habitual contra tots aquells suggeriments que puguin venir de Catalunya, l’executiu de la Moncloa no ha volgut saber res dels més grans de catorze anys, i malgrat que a la resta d’efectes són menors fins als divuit, hauran de continuar tancats a casa… o no: perquè el desgavell a Madrid és de tal magnitud que ara resulta que la població no sabia (es veu que els que disposen de cartera, sí) que els adolescents de 15, 16 i 17 anys sí podien visitar aquelles botigues fins ara vetades als més petits. Bé, el tema de l’edat ja no el tenien gaire clar al principi quan parlaven de quitxalla, perquè volien reduir la possibilitat d’aquesta sortida als dotze anys. Un cop més, la pressió electoral els va fer apujar el llistó.

Tot plegat per, en comptes de mirar d’apaivagar els efectes que està tenint en la població la pandèmia, només estan pendents de conservar la cadira. També en Pere Tàpias tenia una cèlebre cançó dedicada a aquest ambicionat moble i que, en aquests moments de confinament adquireix més entitat; en especial per als esclaus del teletreball que invertim hores i hores doblegats davant l’ordinador. Fixeu-vos, si no, amb el que ens deia el cantautor vilanoví que En Pau Descansi:

I no sé què passa
que tothom em mira.
Diuen que m’assemblo
a una cadira…
A una cadira?
Ves quin disbarat!
A mi que van fer-me
tan ben dissenyat.

En forma de quatre
tot jo em cargolo.
Si vull anar amb dos peus,
per terra rodolo.
Del lloc on estic
ja no me’n puc moure,
però em sento massís
i fort com un roure.

Vist això, només em puc rendir un cop més a les virtuts d’en Pere Tàpias. Això és tenir fusta de cantautor, tocant els temes més quotidians i arrencant-nos rialles; ja fos amb els seus celebrats discos com en els seus recitals. Ara, amb la seva moto (xukupapapa, quin orgasme sideral o constitucional, segons li rotava) se’n fotria de les multes que l’ajuntament no ha pogut aplicar des de l’1 d’abril, quan entrava en acció la Guàrdia Urbana per controlar els vehicles contaminants, recorden? I ens parlaria de la merda d’oca que omple moltes vegades la política, com també ens esmentaria als 400 pendons que ens en fotem de la virolla i ens diuen que som poca cosa perquè som els que fem nosa.

Descansa en pau, Pere, que aquí baix te’n faries creus de quina dimensió estan adquirint els esdeveniments. Tindries material per fer cançons per omplir coves. Coves de lladres que, amb posat paternalista, per una banda apel·len a alliberar els nens per no haver de fer-los callar a casa mentre, d’una altra banda, donen instruccions per escrit a la Benemèrita perquè als pendons com tu i jo com ens puguin dir, ni que sigui de manera dissimulada:

“Nen, calla!