26 oct. Nostàlgia

Les cames li anaven lleugeres, el cor li bategava a cent per hora, per fi veia la llum al final del túnel, avui era el gran dia i estava convençut que tindria sort: li tocaria un hort urbà!

Va ser el primer en arribar al local dels Serveis Socials de l’Ajuntament. Es va asseure en un banc proper a la porta, i es va relaxar. El pensament li va fugir quaranta anys enrere, a la colònia i a l’hort que l’avi i el pare cuidaven a vora el riu. Qui li havia de dir que ara es deliria per un tros esquifit de terra! L’avi i el pare hi van trobar consol. Les poques estones que podien estar conreant l’horta els hi eren un bàlsam guaridor de les moltes que restaven tancats com presoners, dins les quatre parets de la fàbrica amb aquell soroll eixordador i pudor asfixiant.

Els pensaments es van estroncar en sentir un bune dias amb un accent estrany. Al seu costat hi tenia un home d’uns quaranta anys, morè, d’ulls negres i profunds, menut, sense afaitar i força mal vestit. Li va contestar amb un bon dia clar i català i se’n va anar cap el local per seguir de ben a prop el sorteig.

L’hort número set és per a en Robert Sala i Vila!

Ja el tinc, ja el puc plantar, sabia que em tocaria -va dir per si mateix-.

Se’n va anar cap als afores de la ciutat per prendre possessió del seu tros. “Només m’hi faltaran els nens i les nenes, però potser millor així. Hi plantaré el que vulgui i no el que em manin les mestres; què hi entenen de la terra elles! I tot el què culli serà pels de casa. A la filla li agradarà poder donar bones amanides als menuts. Perquè aquests enciams sí que seran ecològics de veritat, no ho adobaré amb cap producte químic, només faltaria! El conrearé tal com feien el pare i l’avi. Encara recordo el gust d’aquelles verdures. Amb aquests pensaments va arribar al lloc i va poder trepitjar el tros diminut de terra que seria el seu hort.

És ben esquifit -va dir-se en veu baixa en Robert- però hi plantaré pastanagues, enciams, uns quants porros i, al seu temps, alls. Per a nosaltres i la filla ja en farem prou. Va mirar el cel tot satisfet i va contemplar com s’hi passejaven uns núvols blancs i juganers i, al tornar a baixar la vista, el va veure allí palplantat, com un estaquirot, amb el seu posat desmenjat i fitant l’horta amb els ulls negres i profunds.

Què vol aquest? -va xiuxiuejar en Robert-.

El va saludar amb un cop de cap i se’n va anar cap a casa per explicar-li a la dona, la Rosa, que ja tenien l’hort. La Rosa encara treballava, li faltaven un parell d’anys per a la jubilació. Ell només feia tres mesos que havia deixat la feina de conserge, enyorava el batibull de l’escola i, sobretot, l’hort que amb la seva suor havia aconseguit fer créixer. Tothom creia que era fruit dels mestres, però ell sabia molt bé que aquell tros, erm i deixat, sense la seva dedicació no hagués estat res més que un bardissam.

L’endemà de bon matí, amb les eines al carro de la compra, se’n va anar cap al tros. Estava alegre i va tornar a pensar en els anys joves a la colònia, on no va voler seguir-hi, tancat com un esclau. Un dia de bon matí se’n va anar amb una mà al davant i l’altra al darrera. A primera hora va agafar el cotxe de línia fins a Manresa i, després,  el tren el deixà a Barcelona. Va provar infinitat de feines abans no va arribar a ser el conserge d’una escola nacional de la ciutat.

Amb aquests pensaments va començar a cavar la terra i, de tant en tant, n’agafava un grapat amb les mans, l’acariciava i la deixava voleiar per veure com queia amb suavitat sobre l’hort, com si en fos el condiment.

Es va aturar per eixugar-se la suor i allí estava ert com una estaca, fitant-lo amb els ulls petits i foscos. Van estar uns instants aguant-se la mirada, fins que en Robert va deixar l’aixada a terra i se n’anà allí on era l’estranger.

-Bon dia, que voleu alguna cosa? Des d’ahir que no m’heu deixat de seguir -va dir amb veu contundent en Robert.

-Bune dias, disculpar îmi atreviment, rumanès meu, i enyoro dor poporul i la sâu terra, Eu nu pot avea o bucatâ ca vustè si invidia, –s’expressà amb veu humil i trista.

-No sé si t’he entès prou bé, però crec que dius que enyores el teu país i la teva terra -va reflexionar en veu baixa.-I què voleu que hi faci jo? No us el puc pas llogar, ni tan sols deixar l’hort, les normes són les normes! Però no us preocupeu, quan culli els primers enciams us en donaré un, -ho va dir-ho a poc a poc, acompanyat les paraules amb gestos i amb un to de veu una mica alt, com si l’ interlocutor fos dur d’orella.

-Vâ multumesc, gràcies, dar agradar tocar pâmant, la terra, sentir în bucati ca mânâ, sint caldura a la piele. –El bon home va expressar-se tan bé com va poder.

-Ja ho entenc, el que vols és tocar la terra, no que et regali un enciam. Estàs enyorat. Ja en som dos! Passa i toca-la, amanyaga-la, engruna-la i si vols flaira-la. Per la cara que fas, crec que no m’entens gens.

En Robert va posar el braç a l’esquena del Georges, així li va dir que era es deia i el va acompanyar a tocar la terra. L’home va acostar-se temorenc, amb por de no haver-lo comprès prou bé. S’ajupí, acostà la cara arran del sòl i l’esquena li va fer unes sacsejades sobtades i contingudes; les llàgrimes van arribar a la terra seca, talment com una benedicció.

Al cap d’una estona breu en Georges es va aixecar i, amb el cap cot i avergonyit, es va dirigir cap el camí de sortida, però en Robert el va tornar a agafar per l’espatlla, li va donar l’aixada i el convidà a cavar el terreny.

Compartiria sense recança aquell hort tan esquifit, i el batec de la terra guariria l’enyor de tots dos.

Elena Bigas