08 jul. Obrirem les piscines a l’hivern?
Costa d’entendre. De fet, costa molt d’entendre.
Barcelona viu cada estiu episodis de calor cada vegada més intensos. Les administracions ens recorden que hem d’adaptar-nos al canvi climàtic, que cal crear refugis climàtics, protegir la població vulnerable i fomentar hàbits saludables. Però, quan arriba l’hora de la veritat, la ciutat és incapaç d’obrir una piscina descoberta acabada de construir perquè encara no s’ha formalitzat un contracte.
El nou Centre Esportiu Municipal de la Sagrera no obrirà aquest estiu. Ni la piscina. Just quan més falta fa.
Potser la inaugurarem al novembre. Seria coherent amb la manera com es planifiquen algunes coses: piscines descobertes que no poden obrir en plena onada de calor. Qui sap, potser acabarem inaugurant-les a l’hivern.
Però el problema va molt més enllà d’aquest retard.
El més preocupant és que continua vigent la previsió municipal de tancar l’actual CEM Sant Andreu quan la piscina del nou equipament disposi de coberta. És a dir, la solució a la manca d’espais aquàtics serà… substituir una piscina per una altra.
De debò aquesta és la planificació d’una ciutat que no para de créixer?
La Sagrera, Sant Andreu i els barris de l’entorn han guanyat milers de nous habitants durant els darrers anys, i en guanyaran molts més amb el desenvolupament urbanístic previst. Al mateix temps, la població viu més anys i cada vegada hi ha més persones grans que necessiten mantenir-se actives.
I aquí l’aigua no és un luxe.
És salut.
Cada vegada hi ha més evidència científica que l’exercici aquàtic millora la força muscular, l’equilibri, la mobilitat i la qualitat de vida de les persones grans, especialment d’aquelles amb problemes articulars o malalties cròniques. També contribueix a prevenir caigudes i facilita que moltes persones puguin continuar fent activitat física quan altres esports ja no són una opció.
Per a moltes persones amb artrosi, lesions, problemes d’esquena o limitacions de mobilitat, la piscina és l’únic lloc on poden fer exercici sense dolor.
Mentrestant, les piscines municipals continuen funcionant al límit. Entre els cursets infantils, les activitats dirigides, els entrenaments dels clubs i els carrers reservats per a la natació lliure, trobar un espai per nedar sovint és una missió gairebé impossible.
I davant d’aquesta realitat, la resposta és tancar una instal·lació quan n’obri una altra.
És una manera d’entendre els equipaments públics pròpia d’una ciutat estancada, no d’una ciutat que creix.
També sorprèn la contradicció amb el discurs climàtic. Les piscines públiques són, cada vegada més, una infraestructura d’adaptació al canvi climàtic. No només permeten practicar esport; també ofereixen espais accessibles per combatre els efectes de la calor extrema, especialment entre la població més vulnerable. Diversos estudis assenyalen que aquests equipaments contribueixen a reduir els riscos associats a les altes temperatures i tenen un impacte positiu tant en la salut física com en el benestar emocional.
Potser és hora de replantejar algunes prioritats.
Barcelona destina milions d’euros a grans esdeveniments internacionals per reforçar la marca de ciutat. Congressos, festivals, competicions esportives i actes que projecten una imatge global.
Però la veritable marca Barcelona no es construeix només amb grans titulars.
Es construeix quan una persona gran troba plaça per fer rehabilitació a la piscina. Quan un infant pot aprendre a nedar sense mesos de llista d’espera. Quan qualsevol veí pot practicar esport sense haver de competir per un carrer lliure. Quan, en plena onada de calor, una piscina pública és oberta i accessible.
La qualitat de vida dels qui viuen aquí cada dia és la millor marca que pot tenir una ciutat.
Potser, abans de pensar quina imatge volem projectar al món, hauríem de preguntar-nos quina ciutat estem construint per als qui hi viuen.
Cristina Raso Boluda
Fotografia Cristina Raso Boluda