21 oct. Oferiu flors als rebels que fracassaren
«Qui perd els orígens perd identitat», deia un popular cantautor que fa uns pocs anys va decidir penjar la guitarra i tornar al silenci antic i molt llarg del que havia vingut. Un cantautor amb una identitat i un origen molt similar a un literat que enguany fa cent anys que va néixer i que havia estat molt nostrat al barri fins tot just fa uns mesos, quan alguns incultes i insensibles (i potser també amb mala fe), van decidir desposseir l’escola del nom amb què era popularment conegut.
Ara resulta que, no gaire lluny d’allà, just a la banda oposada d’on s’ubica l’antic Joan Fuster ara artificialment batejat com Dolors Aleu, els jardins han perdut la seva identitat. Segur que són poques les persones que saben que la banda oriental de la plaça Ferran Reyes des de fa uns anys rep un nom segregat. Menys encara deuen ser els que ignoren qui era l’advocada barcelonina Maria Soteras, en honor de la qual al seu dia es va erigir una placa per donar fe que aquest espai que hauria de ser principalment d’esbarjo i que sovint fa fàstic. L’àrea, ocupada de dia per rodamóns, a la nit per amants del botellot i, en general, per persones que no exhibeixen un mínim respecte pels elements allí instal·lats, inclou un petit parc infantil que gosaria titllar d’infrautilitzat; si més no per la mainada. Jo mateix, si tingués canalla en edat de fer servir aquests recursos, em sembla que evitaria que prenguessin contacte amb aquests recursos. Aquesta mateixa setmana vaig poder comprovar com algú havia habilitat un jaç en el pont que enllaça les dues bandes del petit castell del parc; talment com si fos una hamaca, però amb més rigidesa.
Reconeixement a un exili
Segurament la Maria Soteras estaria orgullosa de comprovar que el seu exili forçat a Mèxic per evitar la repressió del règim espanyol per les seves idees (no sé a què em recorda, ves tu) ha obtingut aquest reconeixement en format de jardins. No tinc la certesa, tanmateix, que estigués gaire satisfeta de veure com de brut acostuma a mostrar-se aquest espai i quin personal el sol freqüentar. Més greu li sabria, molt probablement, adonar-se que l’únic element que identificava aquest reducte ha desaparegut. I l’ajuntament sense adonar-se’n.
«Jo vinc de les places i dels carrers plens, de xiquets que juguen i de vells que esperen», seguia cantant aquell de la camisa roja i peu a la cadira. I encara: «Jo vinc d’un silenci que no és resignat». I encara: «Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant». Qui perd els orígens perd identitat. Qui abandona el barri acaba perdent la ciutat…