28 gen. Per molts anys i moltes gràcies!
Aquest dijous s’han complert cinquanta anys d’una fita històrica per a La Sagrera. Fou un vint-i-set de gener quan al Registre de l’Ajuntament de Barcelona es feu efectiva la sol·licitud, signada per sis persones del barri, per reclamar el reconeixement de l’Associació de Veïns de La Sagrera com a entitat. No seria fins quatre mesos més tard, el 31 de maig, quan la sol·licitud rebé la confirmació oficial, però bé podem considerar que aquesta organització assolí, des d’ahir, la condició de cinquantenària.
Tasca honesta, opcions respectables
No és fàcil assolir aquesta categoria i mantenir la continuïtat ininterrompuda d’una entitat, malgrat que, sortosament, al nostre barri hi ha diferents col·lectius que han aconseguit aquesta fita, com poden ser el Club Esportiu Sagrerenc, el Grup d’Esplai de La Sagrera o l’Agrupament Pau Casals, per esmentar-ne només alguns. Sé per pròpia experiència que, malgrat aplegar persones que treballen desinteressadament per uns objectius comuns, les dificultats i la pressió de l’entorn fa que, en ocasions, puguin aflorar friccions entre els companys i que es posi en risc la noble tasca que tothom vol dur a terme amb la millor de les voluntats i, el que és pitjor: el futur de l’entitat. Qualsevol col·lectiu, en néixer, aspira a fer-se gran, ampliar horitzons i afrontar objectius cada cop més ambiciosos. Les noves incorporacions sempre són benvingudes, però és cert que, a mida que un grup humà adquireix dimensió, les visions són més polièdriques, la gestió esdevé més complexa i, en ocasions, sorgeixen lluites individuals. Perquè, també, hi ha qui en ocasions fa servir determinades entitats com a plataforma de projecció personal. I en aquelles associacions de veïns sorgides a la dècada dels 70 hi va haver algunes persones que, malgrat que potser hi van desembarcar amb el més honest propòsit de treballar pel seu entorn immediat, amb el pas del temps van abraçar altres interessos, perfectament respectables. Perquè amb la legalització dels partits polítics, i també amb l’entrada d’aquestes formacions al govern municipal, alguns van aprofitar l’oportunitat per fer el salt a la política; ni que fos de baixa estofa, i en alguns casos amb la simple aspiració d’aconseguir alguna cadireta funcionarial.
Gent ferma
Però, per damunt de tot, l’Associació de Veïns de La Sagrera s’ha nodrit de gent ferma que ha invertit temps, sacrificis i esforços en incansables lluites per transformar el nostre barri i aconseguir que avui dia sigui millor. Setmanes enrere esmentava en José Barbero, ex president de l’entitat i traspassat a finals del 2021, com a exemple d’aquestes persones a qui hem d’agrair la seva dedicació a l’espai que ens és comú. I avui em permetreu que faci el mateix amb Camil Padró, personatge a qui tampoc no vaig tenir ocasió de tractar però que em consta que també constitueix una bona mostra d’entrega a La Sagrera. Poques hores abans d’escriure aquestes línies m’han comunicat la seva mort i he pensat que és de justícia que faci esment de la seva contribució al nostre barri i, des d’aquesta modesta tribuna, traslladi el nostre condol als seus familiars i amics i un mínim reconeixement a la seva tasca.
No he estat mai adherit oficialment a l’Associació de Veïns; ni de La Sagrera ni de cap altre barri. Tot i això, he participat d’algunes de les seves activitats, ja des de la infantesa. Recordo quan jo era un marrec que anava amb pantalons curts i només mirava quina entremaliadura podia fer que vaig participar en les reivindicacions per aconseguir l’escola pública, avui La Pegaso, als antics terrenys d’Enasa. Jo vaig conèixer aquesta fàbrica quan encara s’hi fabricaven camions, vaig assistir al seu enderrocament i vaig ser a les festes per reclamar la construcció del centre; festes en què, discursos, pancartes i clams a banda, van quedar a la meva memòria per la xocolata que s’hi repartia i pels pollets que cadascú es va endur a casa i que, en fer-se grans, es convertiren en més d’un problema que només podia resoldre’s a la cassola.
Barraques per a la història
També recordo haver plantat els primers arbres a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, quan encara es denominava de les Rates i mantenia les restes de la darrera barraca (perquè d’allò ja no se’n podia dir masia) en aquell solar irregular. Com tampoc no oblidaré la lluita per convertir l’antic cinema Imperial, una altra barraca, en centre cívic; o la il·lusió de veure que La Sagrera aconseguia gaudir d’un parc urbà que feia molt goig abans que els comportaments incívics no el malmetés.
Amb el pas del temps, i la consolidació dels ajuntaments democràtics, les associacions de veïns semblen haver perdut protagonisme i, fins i tot, hi ha qui pensa que el sentit. No obstant això, sé que hi ha una tasca fosca i sorda que la majoria del veïnat no veu i que, en canvi, hi és. Sé que l’Associació de Veïns de La Sagrera continua duent a terme iniciatives imprescindibles perquè el barri continuï sent el millor lloc possible per viure-hi. I si algú encara ho dubta, el convido a sumar-se a aquest col·lectiu que, per damunt de tot, demostren la seva estima pel nostre entorn immediat; el seu, el meu i el vostre.
Serveixin aquestes línies per reconèixer la tasca, un cop més, d’en José Barbero, d’en Camil Padró i de tantes i tantes persones que han passat per l’Associació de Veïns de La Sagrera, de tantes que continuen treballant-hi avui amb la mateixa dedicació que els seus predecessors, i dels molts que confio continuaran mantenint el testimoni d’aquesta incansable lluita. Per molts anys i moltes gràcies!
Jordi Vilagut