17 abr. Per Sant Jordi, la tinta també taca
No tot és blanc o negre, entre mig hi ha un ventall immens de colors però la condició humana tendeix a simplificar i etiquetar, per exemple una manera de classificar a les persones pot ser en dos grans grups, els que llegeixen les cartes dels restaurants d’esquerra a dreta, i els que les llegeixen de dreta a esquerra mirant primer el preu i no pas el plat.
És clar que és una classificació i etiquetatge incomplet perquè no té en compte la multitud de mortals que no es poden permetre menjar a la carta en un restaurant, però per el panxacontenta que no li ve d’un duro tant se li en fot, és com el fanàtic que no entén hi ha un munt de gent que això de la pilota li llisca i no precisament per l’herba.
Entrem a la setmana de Sant Jordi, una diada que preveiem “normal” (ho poso entre cometes), normalitat que indica que desprès de dos anys de restriccions, podem celebrar la singularitat (això si que ho té el nostre Sant Jordi i no ho poso entre cometes) d’una celebració multitudinària, al carrer i única al món.
L’inspirat binomi de combinar una rosa i un llibre, l’esclat d’alegria exultant omple d’ànims a la gent i per els lletraferits sol ser un dia ben diferent de la resta de l’any, almenys per un dia les lletres surten al carrer, la gent les veu, el sofert llibreter treu les teranyines del calaix i tots contents.
Deia que per els lletraferits, novells o veterans, de lletra planera o enrevessada, també tenim uns minuts de glòria signant els nostres llibres si és que n’arribem a vendre un, perquè generalment els llibres costa més vendre’ls que escriure’ls.
Abans escrivíem quatre gats, i encara menys veiem editades les obres, ara sortosament l’accés a la literatura i la facilitat dels sistemes reprogràfics, ha elevat a un munt de gent a la categoria d’escriptors: Benvinguts! Tant de bo en fóssim molts més encara, senyal que estaríem en un país més culte, més sensible, més preparat i potser no tindríem d’anar demanant perdó per estar afectats del lleig vici de les lletres.
La creu de la moneda, d’aquest allau nouvingut son les borratxeres de tinta, les pixades fora de test i la sobrevaloració de la pròpia obra. Com els nens jugant a pilota al patí de l’escola, fent l’indi i tombarelles com fan les grans figures de l’esport quan marquen un gol, alguns al primer llibre ja els hi pugen el paràgrafs al cap i s’assimilen a les dives literàries, només tenen boca per a la seva obra, fins es disfressen de “literat”, els hi deleix la idea de signar autògrafs i s’autoimmortalitzen totalment ignorants que la modèstia demostra intel·ligència.
D’altres, el dia de Sant Jordi, rere la tauleta es senten una mica mico del parc, un bitxo estrany exhibit en una gàbia, però el més curiós de l’experiència és veure venir de lluny a parents, veïns, coneguts, alguns veritables ploms que qualsevol dia de l’any t’enganxen i t’entretenen fins a provocar-te migranya.
Invariablement hi ha qui que quan detecta que estàs allà, a la paradeta, t’evita, gira cua, fa veure que no et veu, no sigui que si et saluda creguis que t’ha de comprar un llibre, l’amistat és l’amistat, però això dels llibres… ja ho sabem, quan escoltem un que diu que no té temps per a llegir, tenim per ben segur que prefereix perdre’ls en qui sap què o que pensa que això de la cultura és llençar els diners.
Joan Pallarès-Personat