13 nov. Plats de categoria, comensals de poca classe
Dimecres farà nou anys, era el 16 de novembre de 2013, que la Dieta Mediterrània va ser declarada per la UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. L’intent presentat al 2007 no va passar el garbell fi de la institució, es referia a la taula mediterrània peninsular, Catalunya, València, les Illes… però en el nou intent seria aprovada i avui la Dieta Mediterrània inclou les terres d’estats, com Croàcia, Grècia, Espanya, Portugal, Xipre, Marroc i Itàlia.
Que els catalans sabem menjar bé està clar, a més tenim un seguit productes molt nostrats, no tots exclusius, però prou identitàris: caragols, bolets, calçots, xató, la crema, el pa amb tomàquet o beure en porró, als que podem afegir una llista interminable con la coca de Sant Joan, la coca de recapte, la clotxa, la truita amb suc, la mona, la Castanyada i els panellets o el cava…
Naturalment la cuina catalana, o millor la cuina de Catalunya, ha estat reconeguda internacionalment, cada any la pluja d’estrelles de Can Michelin cau generosa sobre les nostres cuines, hi ha forasters que fan quilòmetres i quilòmetres per tastar-ne els plats, qui s’ho pot permetre paga gust i ganes per a un dinar i en alguns casos les llistes d’espera dels restaurants famosos per a seure a taula, són de tants mesos com per fer-se una operació a un hospital de la sanitat pública.
Aquí hi ha cuiners cotitzats tan famosos com una estrella del rock, un futbolista o un actor, gent que picant pedra i de remenat a sofregit, s’ha fet un nom i un estil, però la cuina tradicional no ha quedat arraconada, la gran cuina creativa competeix amb la popular, la de sempre, la de la iaia, que a Catalunya les receptes de la iaia són fórmules segures de triomf i aprovació, perquè en el fons, als catalans, ens agrada tastar-ho tot, però som més de plat segur, i el prestigi que gaudeixen uns peus de porc, la carn d’olla, l’escalivada, el bacallà a la llauna o les costelles amb all-i-oli ens esvaeixen els dubtes de la carta.
Si a Catalunya excel·lim en receptes, en cuiners magistrals i, cada dia més, en gent de morro fi, que ara en diuen gourmets; si fins en la decoració i ambientació dels restaurants som igual de capaços de sorprendre l’ànim com el paladar, potser ensopeguem en dues coses; en personal de sala més qualificat i un públic de comportament menys exemplar.
Molts dels Restaurants –sempre en majúscula perquè no parlo de cases de menú econòmic diari– tenen l’amo, el maitre, qui sigui, que són l’ànima del menjador, controlen sense embafar i ho saben tot, poden explicar-t’ho tot perquè viuen el negoci.
Per contra, no pocs restaurants amb moltes ínfules abunden els cambrers que no saben si la guarnició és amb patates o amanida, ni quina carn o peix es serveix i no diguem del vi, incapaç de suggerir-ne cap de la carta; ni ells honoren l’ofici, ni tampoc són respectats i valorats per el públic.
Tal i com manquen professionals de sala, a bona part del públic li caldria preuar més la restauració, establiment i professionals, més pel que són, que no per ressò mediàtic, molts clients acudeixen a un dinar amb la indolència insubstancial de la rutina d’un anar de compres, passejar o veure passar el tren.
Gent que va a fer un dinar –no a dinar que ja ho fem cada dia– com si anés a competir en una gimcana, que en un festiu va amb pressa, repartint l’estrès arreu, només arribar vol passar per davant de tothom, però desprès voldrà fer una llarga sobretaula; gent que en entrar s’indigna si no té taula lliure o els que encara es creuen que a tot arreu es pot dinar o sopar sense reservar gent estressada i estressant que viu pendent de la taula del costat, s’emprenya si la serveixen abans, o esta amorrat damunt d’ells per a saber que mengen.
Continuem amb el gran vici de pensar que un hostaler ens ha se servir de dinar a les cinc de la tarda o sopar a les dotze de la nit, que el ram de l’hostaleria no té horaris, molts pares creuen que el restaurant és un xiquiparc, que les separacions entre taules hi són per a córrer els nens empaïtant-se i que els de les altres taules han de riure les gracies del seu nen o del seu gos de raça nofarrès; més encara hi ha que no saben menjar i parlar, sinó menjar i cridar, convertint el menjador en una olla de grills, crits i grinyols.
L’altra vici és el posat de nou ric, només entrar ja voldrem tenir un cambrer al costat prenent-nos nota, però quan aquest s’atansa i educadament ens demana que volen, amb total menyspreu cap a un treballador, seguim la conversa o pitjor, el més mal educat, aprofitant el silenci d’aquells que saben estar, inicia l’explicació d’un acudit.
Sigui quina sigui la conversa, generalment sempre s’acaba parlant de menjar, de tal i qual establiment, i sobretot de preu, cal mirar els diners, però aquí hi ha veritable obsessió en llegir la carta de dreta a esquerra, sobretot quan es va convidat.
A la hora de servir-nos els plats, el cambrer continuarà pacientment la tasca d’esbrinar qui a demanat el què, mentre alguns semblen gaudir sàdicament de veure’l passejar-se amunt i avall amb diversos plats, ningú no torna a fer-li cas i sempre hi haurà qui no recorda si ha demanatPcarn, o peix, aquest patró de conducte no és només al restaurant, perquè en el fons, a la vida tothom és sempre igual, i un client dropo, quan surt de menjar, continua sent un dropo, ni la Dieta Mediterrània, ni la Mare de Déu de Lurdes hi poden posar remei, la Dieta Mediterrània també vol dir tranquil·litat i harmonia a taula. .