24 ag. Post festum, pestum

Si avui no la tenen, la tindran dins de pocs dies, la immensa majoria dels ciutadans estan entrant en un temps de l’any en que la sensació de buidor, d’haver perdut el temps és generalitzada.

No, no cal preguntar-li als saberuts psicòlegs, sabem que ens diran que és la síndrome postvacacional i es quedaran tant amples, la raó de la tristesa està senzillament en un desengany, així de simple, la constatació que un any més ens han pres el pèl i ara ja no té remei, agreujat en molts casos per un compte corrent buit i una tarja de crèdit fosa d’estirar més el braç que la màniga.

Estem tot un any esperant les vacances, volem fer tal o qual i, quan arriba l’hora, la sogra estava delicada, el nen tenia la xarampió o a la feina ens van canviar els dies a darrera hora per dues baixes al departament i tots els plans se’n van anar a fer punyetes.

O potser no? Potser fem les vacances que preteníem en un hotel paradisíac però amb l’aire condicionat espatllat; en una platja solitària, on plovia cada dia; o a un poble perdut a la muntanya, però ple de mosques i motos sorolloses, o hem visitat un país exòtic i enigmàtic, sempre sense sortir de la cleda destinada als turistes, mancat d’un bri d’autenticitat i amb tres dies penjats a un aeroport per una vaga que ni saben de qui ni a on va ser però que la van patir.

Potser més prudents hem llogat un apartament amb uns amics, hem passat un estiu inoblidable en un pis pastera estil camarot dels Germans Marxs, més o menys com els que encara fan les vacances tercermundistes i van “al pueblo”, a casa del “primo” a “las fiestas” a alimentarse de “cañas” i “bravas” fotent el “grande” de no privar-se de res.   

Vaja! Unes vacances com les de cada any, que anàvem per llana i hem sortit esquilats i sense un duro per engegar setembre i, ara, tornem decaiguts, buscant explicacions científiques al nostre neguit i desfoguem la frustració imposant la presa en el nostre entorn, estem de mala llet i comptant quan queda pel pont de la Mercè, el Pilar o Tots Sants, per a tornar a fer el mateix, no en va el gènere humà és l’únic que ensopega dues vegades, i les que calgui, a la mateixa pedra.

No és cosa de filosofar sobre la buidor societat urbana ni la plenitud de l’ascètica eremítica, molts viuen d’aparentar i altres fan coses que van per dins, però a vegades quedant-se a casa s’arriba més lluny, encara que no fer vacances està socialment mal vist, anar-se’n no és obligatori.

Però no ens amoïnem, vivim en un país ric i ple d’oportunitats, la malversació és l’esport nacional, no en va aturem el món dos mesos llargs a l’estiu i quinze dies per Nadal i Setmana Santa, que sumats a les tres o quatre setmanes de paràlisi per pont el trist i recurrent “vuelva usted mañana”, és tant angoixant com un “quant tornem de vacances”.    

Per Joan Pallarès-Personat