26 nov. Presumpció de culpabilitat
Aquesta setmana feia una xerrada a la Torre de la Sagrera sobre antics crims al barri, assassinats de fa cent anys, de quan el terrorisme de las bandes sindicals i patronals i la posterior dictadura oblidada, la de Primo de Rivera, de set anys amb la constitució suspesa i els militars governant amb el rei.
El dia abans feia 48 anys que moria l’altre dictador, Franco, que s’inspirà i perfeccionà el model de Primo de Rivera sent a més ell cap de l’estat.
Esmentant l’èxit que ara assoleixen els fets morbosos i truculents, com el programa “Crims” de Carles Porta o el seguiment massiu, amb milers d’espectadors, de qualsevol violència a través de tantes cadenes de televisió que viuen només de la sang i de l’escàndol, barrejant les misèries humanes més baixes de personatges que són famosos perquè són miserables, iniciava la conferència amb una reflexió al respecte.
De fet la manllevava del veterà periodista Gabriel Jaraba qui fa uns dies comparava l’alienació que representaven aquells setmanaris de successos com “El Caso” o “¿Por qué? amb el moment actual, Jaraba parlava dels somnis que teníem els joves durant el franquisme i del convenciment de que el món seria diferent “crèiem que desapareixerien amb el progrés, la música patxanguera, la prostitució, el futbol i la premsa de successos”.
Que enganyats que estàvem identificant aquests quatre genets de l’Apocalipsi com a mals de la dictadura, ara ens adonem que formen part del genoma humà peninsular: la música ha degenerat a extrems espantosos, la prostitució s’ha capil·laritzat; l’atenció, manipulació i milions que mou el futbol s’han multiplicat en progressió geomètrica, i els successos, s’han convertit en el filó més rendible dels mitjans.
Compartia micròfon en els seus darrers anys en actiu, amb el periodista emblemàtic d’aquella premsa de sang i fetge de la dictadura, Enrique Rubio, combatent republicà que va saber canviar de camissa, i m’explicava que només els hi deixaven publicar un assassinat per setmana, i d’inundacions, descarrilaments o terratrèmols, tenien carta blanca si eren de l’estranger, però deixant clar que a l’Espanya de Franco, mai no passaven desgràcies.
Cal reconèixer, agradi o no, que gent com Rubio i altres periodistes d’aquella època, tenien estil, el seu propi, però estil. Ara el mimetisme a l’hora d’informar, és total (pròpiament hauria d’escriure desinformar). Sobre crims, estafes, escàndols, tots utilitzen idèntiques formes barroeres, enlloc d’exposar fets, jutgen i condemnen sense proves i, sobretot, es decanten ideològicament cap a les conclusions més reaccionaries.
Avui és majoritari el periodisme que llença míssils contra la democràcia, que per guanyar audiència (i anunciants) cada dia torpedina el sistema dictant sentencies enlloc de redactar notícies, informacions que desprès, al jutjat, queden en un no res perquè sovint són invents i elucubracions, així es desenganya al personal que, soliviantat creient en la culpabilitat d’un innocent, imputa com benevolència i debilitat dels jutges l’escàs recorregut de la realitat als tribunals, exceptuant en els casos “lawfare”.
Mentir o calumniar des d’un mitjà surt gratis, l’ombra del dubte escampada sempre restarà latent i mai cap periodista acabarà a la presó per mentir o difamar, avui les grans quotes d’audiència només s’assoleixen quan sense contrastar la informació, se li aplica la presumpció de culpabilitat.