02 juny Professor emèrit
M’agraden aquests tanatoris petits que han fet darrerament, són més de barri, més íntims, no tant adotzenats com el del carrer Almogàvers, al qual li continuen dient Sancho d’Àvila i que també han remodelat molt bé.
Fa uns dies va morir un amic,compartíem interessos culturals i estima pel país, un tros de pa que s’havia guanyat la vida de docent, un mestre vocacional que al final de cada curs, els alumnes se li havien convertit en amics. Fins recordo una vegada que no vàrem poder quedar per trobar-nos perquè aquell dia anava al casament d’una antiga alumne.
Com sol passar, desprès de donar el condol a la família i estar uns moments fent companyia, hom surt fora de la sala de vetlla i al vestíbul troba antics coneguts comuns amb el difunt i es comparteix conversa tot esperant el moment de la cerimònia de comiat.
Les converses sempre solen girar sobre la lleugeresa de l’existència i com d’efímer és el temps, enumerar unes quantes tristeses i explicar alguna vivència compartida amb el difunt.
Entre el grupet, tots any més o menys de la mateixa edat, destacava per la seva posició altívola un home amb cara sorruda, més alt que la mitjana dels de la nostre edat, que semblava aprofitar la seva estatura per mirar amb altivesa per damunt dels altres.
Coneixia a tots els de la rotllana, amb la majoria també tenia amistat, però del distant sabia qui era però no hi havia tingut mai relació, tot i que me n’havien explicat algunes d’ell, tant de fredes com de calentes.
Sorgí, sempre passa en aquestes converses, l’interlocutor que deixa anar allò tant conegut de “al cap i a la fi, no som res”. D’immediat el gegantó va reaccionar i amb la veu un tant encrespada, un toc d’indignat i un altre de superb, va dir “jo sóc emèrit”. Es va fer un silenci misericordiós: la ciència i la modèstia no conciliaven en ell, de cop vaig entendre moltes coses.
Hi ha gent que té una vida molt avorrida.