14 maig Publicitats, mentides i menjars
La publicitat és fonamental, des de que el món és món i la història història, del que no se’n parla, no existeix. Que en seria d’Adam i Eva o de Noé si no fos pel Gènesi, o de Juli Cèsar sense La Guerra de les Gàlies, sabríem alguna cosa del Cid sense el seu Cantar? No.
Algú pensa que la Coca Cola, el McDonald’s o la Sanyo serien el mateix sense publicitat? Segur que encara serien un refresc que es vendria a Atlanta, uns panets de Califòrnia o uns transistors en oferta a una botiga d’electrodomèstics al Japó.
Però passa en tot i arreu, en el món de la música, em refereixo a la comercial, només ven el que inverteix, el que es gasta els diners en promoció, en repetir i fer que repeteixen centenars de vegades que allò és bo, pel demès, un cop ho han rebentat als mitjans, el boca a orella fa la resta i ningú s’atreveix a portar la contraria sense arriscar-se a passar per babau.
Afixi podíem anar anomenant moltes més coses, el cinema, una marca qualsevol, un viatge, el turisme, fins les arts tingudes per més serioses, com el teatre o la literatura, on ja fa temps que les editorials, inclús les no tant grans, fan enganyar al consumidor i veritables pellofes les converteixen en “best sellers” a base de repetir que es venen molt.
I a la cuina? Ai a la cuina!!! A l’hostaleria és un dels llocs més fàcil que et donin gat per llebre, i mai millor dit. Quan algú diu que aquí o allà es menja bé, el que es pot tenir clar és que en aquell lloc fan menjar, el menjar bé o malament, sovint depèn de la butxaca, l’ànim i el gust de comensal.
Els disbarats més grans de la història s’han fet a la cuina de les quatre darreres dècades. Avui que tothom es cantant, escriptor, artista, expert en finances, jurisconsult i entrenador de futbol, a la cuina és a on hi ha més falsaris i sapastres creient-se xef sense passar de frega plats, avui tothom és gourmet i gastrònom, encara que no bufin cullera.
La cuina va per modes, ara tothom parla de quilòmetre zero, encara que prepari angules d’Alaska, també està ben vist recuperar la recepta de la iaia, com si el nostre estomac fos el mateix que el de iaio que treballava de sol a sol i necessitava un suplement calòric i nutritiu que nosaltres no cremem en un mes i, sobretot a la cuina d’avui tot és innovació, creativitat, fusió i maridatge, quan no hi ha res més creatiu que maridar la fusió d’un parell d’ous ferrats amb pernil i, a manca d’ell, cansalada, que era el que menjava el iaio, perquè ala cuina de la iaia feien servir cansalada que la bossa no donava per pernil.
I tornant a la publicitat, cal considerar que, en essència, no és més que comunicació, però avui, a l’estil Goebbels, hom crec que la publicitat es fer passar per veritat una mentida, i si cal repetir-la mil vegades per a que tothom l’acceptí com inqüestionable,
Som així, animals de costums, ens creiem tot el que diuen, som capaços de comprar la pastilla que ho guareix tot, només cal que ens l’anunciïn, però sobre tot la comprarem si ens la cobren cara, perquè sempre, darrera de qualsevol mentida, hi ha algú que en fa negoci.