11 febr. Punts de contacte

No fa gaires dies que va arrencar l’any nou xinès. Temps enrere, d’aquesta circumstància no en parlàvem; ni a La Sagrera ni al nostre voltant més extens. En aquesta ocasió es veu que hem entrat a l’any del tigre. Confiem que no sigui perquè aquests pròxims mesos fotin més pudor que els que deixem enrere, que Deu n’hi do la ratxa que portem.

Mai no he parat gaire atenció a aquest cicle en què viuen els xinesos i definits per una dotzena d’animals que van rotant de la mateixa manera que alguns dels occidentals ho fan amb l’horòscop. El país més poblat del món mereix tots els meus respectes per uns altres aspectes culturals, molt rics per cert, que no pas per aquest anecdòtic calendari que els situa, enguany, en el 4720.   

Fill d’immigrants

El nostre barri sempre s’ha caracteritzat pel seu esperit acollidor. Dècades enrere ho van experimentar els meus pares, quan vinguts de La Segarra (anagrama de La Sagrera) s’instal·laren a l’avinguda Meridiana. Si bé l’habitatge no es trobava estrictament en territori sagrerenc, ben aviat començaren a tenir tirada cap a la parròquia del Crist Rei, que d’alguna manera es convertí en l’eix on centraria les meves activitats infantils, d’adolescència i de joventut.

Amb el pas dels anys, la població de La Sagrera ha continuat suportant un alt pes immigrant. El que ha variat, només, és la procedència dels seus habitants. Sense dades a la mà, i sense ànim d’investigar més enllà, gosaria dir que els xinesos no són majoria al nostre barri. No obstant això, i com passa a moltes altres barriades de la ciutat, cada cop són més els negocis comercials regentats per persones l’origen de les quals situaríem a l’Extrem Orient.

Captivats per l’exotisme

Començaren captivant-nos per l’estómac, amb l’obertura de restaurants xinesos, l’exotisme dels quals inicialment era un atractiu reclam que, amb el pas del temps, ha esdevingut gairebé un estigma. La novetat sempre desperta interès, però quan acabes adonant-te que l’oferta és repetitiva i el valor afegit és pobre, busques altres opcions que satisfacin el paladar.

Rere aquells incipients restaurants orientals arribaren altres negocis. Els basars i botigues de tot a cent en temps de la pesseta i de tot a un euro aconseguiren fer forat entre els consumidors. A la possibilitat d’aconseguir productes a baix preu s’hi va anar afegint una oferta cada vegada més àmplia, fins al punt que aquests establiments esdevingueren una rèplica reduïda del que anys enrere havien estat els cèlebres grans magatzems de la plaça Catalunya. Fins i tot s’ha instal·lat en el nostre pensament la idea que en aquests punts de venda hi podem trobar de tot i al preu més assequible. I que si avui no ho tenen… demà t’ho aconsegueixen portar. L’alternativa, és clar, és el comerç online, on els xinesos tenen una còpia silenciosa d’Amazon que es diu Alibaba (aquí coneguda com Aliexpress) i que quan ens n’haguem adonat segurament serà massa tard per posar-hi remei.

Una taca d’oli

L’obertura de basars xinesos fou una plataforma de llançament perfecta perquè aquests nouvinguts (ho dic amb tots els respectes) anessin estenent els seus comerços com una taca d’oli: botigues de roba, sabateries, bars… Ja fos nova inauguració, ja un traspàs, aquests inquiets orientals s’han anat apoderant de la majoria de portes que s’obren al carrer.

Aquesta proliferació comercial, tanmateix, contrasta amb la presència d’aquests habitants en la resta d’activitats del nostre voltant. No sé vosaltres, però no recordo haver vist un xinès al teatre, a la platja, a un acte de la nostra Festa Major… No sé si és que es passen el dia pencant i no gaudeixen de l’oci o bé tenen una altra manera de gaudir del seu temps lliure. El que sí tinc clar és que no hi ha punts de contacte amb la colònia xinesa del nostre barri i/o de la nostra ciutat.

Els més impermeables

Podem entonar, si voleu, el ‘mea culpa’ per no haver-nos esforçat a acostar-nos a la seva realitat, però tinc la impressió que ells tampoc no han mostrat un mínim interès per la cultura que els ha acollit, més enllà de quatre paraules que els permeti defensar-se rere el taulell. Dels col·lectius que han aterrat a les nostres latituds diria que són els més impermeables. Caldrà esperar que les noves generacions, a través de l’acció escolar que alguns malparits ganduls de despatx titllen d’adoctrinament, es mostrin més proclius a participar de les activitats que històricament ens han caracteritzat i que, amb la seva presència, també ens puguem enriquir de les seves, segur que valuoses, aportacions.

Sí puc dir, amb coneixement de causa, que la quitxalla xinesa mostra més predisposició a aprendre que canalla vinguda d’altres territoris; començant per la llengua. No és gens estrany: els xinesos porten la cultura de l’esforç en l’ADN i els progenitors els continuen instruint en aquella disciplina tan pròpia ni que sigui perquè puguin atendre, el dia de demà, degudament la clientela amb la llengua del país. Altres, en canvi, exhibeixen mandra i desgana. Potser confiant en justiciers cecs que, ignorant el territori i la seva gent, imposin una llengua que, en el fons, fou el factor clau que condicionà la destinació geogràfica dels seus pares quan decidiren abandonar el país. La mateixa llengua que, segles enrere, també els hi imposaren als seus avantpassats.

Jordi Vilagut