28 maig Quan convé seguem cadenes?
Aquesta setmana un grup d’integrants de La Sagrera Es Mou pel Territori (col·lectiu que comparteix descobertes del nostre patrimoni geogràfic i cultural pel nostre voltant i al qual us convidem a afegir-vos) vam visitar les flamants instal·lacions esportives del Camp de La Ferro. El modern equipament no ha nascut exempt de polèmica, atès que la denominació ha generat controvèrsia perquè alguns, començant pel mateix ajuntament, han “masculinitzat” el nom amb què popularment es coneixia el terreny de futbol sobre el que s’ha aixecat el pavelló. Fins i tot, el nom estampat a la façana és Camp del Ferro.
Quan no es té cura de l’idioma es corre el risc de condemnar-la a la seva desaparició
És cert que el nom no fa la cosa, però també és veritat que cal anomenar cada cosa pel seu nom i mirar de ser curosos amb la llengua; especialment perquè, quan no es té cura de l’idioma es corre el risc de degradar-lo, reduir-lo i, a la fi, condemnar-lo a la seva desaparició. I, en aquest sentit, seria bo que ens allunyéssim de totes aquelles persones que, en ares d’una suposada progressia, pretenen donar lliçons fins i tot a lingüistes experts que han dedicat anys de la seva vida a estudiar lletres que altres no saben ni tan sols distribuir en un full de paper.
El tema ve a tomb, també, perquè hem assistit als darrers dies a altres voltes de cargol en aquesta obsessió d’alguns per tergiversar a la carta l’ús idiomàtic tot creient que, d’aquesta manera, s’afavoreix la inclusió de gènere. La més recent té a veure amb aquestes “segadores” en què ens obsequiaren en el Pati dels Tarongers de la Generalitat i que provoca que a un símbol que hauria d’exigir respecte se li falti precisament el respecte. Des del meu punt de vista (i crec que no sóc l’únic), una “boutade” d’aquesta classe política disposada a guanyar vots entre la ignorància a base de fomentar-la. Una decisió al mateix nivell que la singular denominació plural de la conselleria de nova creació, i que parla de “Feminismes i Igualtat”. Segur que la defensa del plural “feminismes” rau a què hi ha moltes maneres de contemplar aquest concepte; una visió polièdrica en la qual puc coincidir… si no fos que, per la mateixa raó, possiblement hauríem de parlar de conselleria de Cultures; o d’Economies i d’Empreses.
“No vull que em donin visibilitat; jo vull ser-hi”
Com molt bé deia una persona documentada recentment en una entrevista radiofònica en referència a l’alteració de l’himne nacional de Catalunya, “que el masculí no inclogui les dones és una idea induïda amb la qual s’han gastat molts recursos i energies per ensinistrar-nos. Però des del punt de vista lingüístic no té cap sentit”. És una sort que sigui una dona, la Carme Junyent, qui esgrimeixi aquest argument. Però encara és més afortunat que sigui una lingüista reconeguda qui ho afirmi i que, a més, reivindiqui “jo no vull que em donin visibilitat; jo vull ser-hi; perquè si hi soc ja em veuran”.
Coincideixo plenament amb la Carme Junyent i penso que hi ha persones que, creient que lluiten per afavorir el protagonisme de les dones a la societat i la seva necessària equiparació amb els homes, en el fons estan fent un mal favor a la causa. Soc conscient que amb aquest article entro en un terreny fangós, sobretot si manifesto que, en general, els col·lectius que actuen així tinc la impressió que responen a un perfil que, després de denunciar molts homes de misògins, cauen en una equiparable androgínia; grups que, lluny de mirar de fer entendre que el raonable és que tothom tingui les mateixes oportunitats i de reunir al seu voltant persones sense distinció de gènere per remar en la mateixa direcció, opten per vedar la participació en les seves activitats a qualsevol element masculí en considerar que, només per aquesta condició, ja és un individu sospitós; una actitud que, ancorada en un malentès purisme, provoca l’expulsió de persones que fins ara havien mostrat la disposició a treballar a favor d’aquesta irrenunciable reivindicació social, la qual cosa provoca, al meu entendre, un afebliment no només quantitatiu sinó, també, qualitatiu.
No demano gran cosa: parlar sense haver de demanar permisos
Entenc que hi pugui haver persones escarmentades per desagradables experiències viscudes; no ho nego, però hi veig en elles una susceptibilitat que no els fa cap bé; ni a elles ni a la seva causa, que a vegades pot arribar a confondre’s amb pràctiques integristes; pràctiques que associem a la ceguera i que en ocasions comporta que no sàpiguen veure el que tenen al davant. Em va passar setmanes enrere a mi mateix, quan se m’acusà de quelcom que havia obviat quan, en realitat, estava perfectament reflectit en el text. Vaig revisar-ho en sentir-me assenyalat i vaig respirar alleujat en comprovar que la memòria no em fallava. Vaig preferir mossegar-me la llengua, conscient que la resposta molt probablement només iniciaria una espiral inacabable de retrets amb gent sempre disposada a trobar palles alienes i incapaç de segar la biga de ferro que tenen al davant. Com també he considerat adient no contestar altres comentaris en què se’m reclama renunciar al meu lliure pensament i, fins i tot, a la meva memòria d’infantesa. El que més m’ha sorprès és que darrera hi ha gent que, molt probablement, s’indignà quan el Molt Honorable president Torra fou inhabilitat per penjar una pancarta. Gent que molt probablement aprova la pancarta que ara hi ha penjada al mateix lloc i que afirma “Llibertat d’Opinió i d’Expressió”. Parafrasejant el poeta, no demano gran cosa: escriure sense crosses i sense haver d’estrafer la veu; parlar sense pautes i sense haver de demanar permisos.
Jordi Vilagut