29 oct. Què contamina més?

Una de les imatges singulars que ens deixà la pandèmia fou l’avinguda Meridiana lliure de cotxes. No era el primer cop que passava, atès que el 2015 la Diada Nacional de Catalunya propicià que la ciutadania ocupés aquesta via que travessa La Sagrera i que, per unes hores, els vehicles en quedessin expulsats.

Per als qui vivim a tocar d’aquest concorregut canal de trànsit fou impactant assistir a aquest escenari alliberat de turismes, camions, motos… Eren moments d’incertesa, en què no sabíem ben bé a què ens enfrontàvem i quin futur ens esperava. Però en certa manera feia goig, ni que fos per la novetat, comprovar que la Meridiana s’havia espolsat els cotxes de sobre. I, no cal dir-ho, un plaer constatar com millorava la qualitat de l’aire, com podíem descansar en silenci i, fins i tot, com podíem ser despertats al matí pel bell refilar dels ocells; un fet que semblava insòlit a la principal avinguda de La Sagrera.

Més o menys cotxes?

Una manera de comprovar com es recuperava la normalitat en els mesos següents fou veure com el trànsit anava augmentant. A hores d’ara, ningú pot posar en qüestió que per la Meridiana passen si fa no fa els mateixos vehicles que abans que esclatés el coronavirus. Alguns diran que en passen menys, perquè les obres que es fan a partir de Josep Estivill fa que alguns conductors busquin vies alternatives. D’altres afirmaran que no, que en passen més que abans de la Covid-19 perquè hi ha qui vol evitar el transport públic per prudència i opta ara pel vehicle privat.

La meva experiència personal em diu que el soroll torna a ser el d’abans (o més si tenim en compte que el vici de fer anar l’equip de música del vehicle a tot drap s’ha consolidat) i que l’aire és més enrarit que abans. Per alguna estranya raó soc bastant sensible als fums, de tota mena, i em molesten tots aquells que no tenen el seu origen en la llenya i m’evoquen entranyables moments vora del foc.

Massa trànsit, massa poca zona verda

El meu fill gran sovint em repeteix que és a La Sagrera on es registren els índexs més alts de contaminació de la ciutat. No em sorprèn, si tenim en compte el volum de vehicles que absorbeix la Meridiana i les mancances pel que fa a zones verdes que tenim al barri. També soc del parer que determinades polítiques municipals no ajuden. Ja no entro en la moratòria perquè alguns dels vehicles que més contaminen, com ara camions o autobusos, puguin continuar circulant mentre altres vehicles lleugers han estat condemnats a reduir el seu ús a la nit o al cap de setmana. Però sí em vull referir a algunes decisions que, des del meu entendre, mereixerien una reflexió per part de les autoritats locals.

Puc entendre l’esperit dissuasiu en l’ús del vehicle privat, introduint canvis en els sentits dels carrers per tal de convertir la ciutat en un laberint intransitable que, ni que sigui per avorriment, hom opti per aparcar el cotxe propi. Com també puc admetre que es redueixi la velocitat en determinats carrers amb la finalitat de pacificar l’entorn i evitar accidents.

Què passa amb la sincronització semafòrica?

Tot i això, caldria preguntar-se com incideixen aquestes decisions en la pol·lució ciutadana. Si un vehicle triga més estona a arribar a destinació perquè ha de fer més recorregut, i si el conductor ha de fer servir marxes més curtes, tot això repercuteix en la producció de gasos indesitjables. És el mateix que passa amb la sincronització semafòrica. Per tal d’evitar que els cotxes puguin córrer, en determinades vies s’ha optat, i especialment a la nit, que es pugui avançar sense haver d’aturar-se davant el llum vermell. Això provoca, a banda de l’emprenyament del conductor que circula en solitari en una ciutat que dorm, marxes més curtes i més arrancades i frenades. La qual cosa comporta, de retruc, més contaminació atmosfèrica… però també sonora. Inclosa la provinent d’aquests equips fenomenals de música que abans esmentava.
Un altre dia, però, serà qüestió de reflexionar al voltant de si resulta lògic que els camions de la brossa, amb tot el soroll que provoquen, circulin de nit.

Jordi Vilagut