03 des. Qui perd els orígens…
Hem deixat enrere una altra Festa Major. A diferència del que solia fer en la meva cada cop més llunyana joventut, la meva participació ha estat reduïda i concentrada en activitats que no han estat precisament multitudinàries. Si bé l’actual context sanitari no aconsella aquestes aglomeracions, no ha estat aquesta la raó per la qual he seleccionat esdeveniments en què l’assistència no ha estat particularment concorreguda. Simplement, m’he guiat per aquelles cites que m’han semblat més enriquidores. I us he de dir que he encertat. Han estat només quatre actes als quals he assistit però n’he sortit de tots molt satisfet.
Paradoxalment, en tres dels quatre actes les raons de salut van veure alterat el seu normal desenvolupament. En el cas dels meus companys de Gospel (sí, companys i no ex companys), cal aplaudir el seu excel·lent rendiment malgrat la dificultat que suposa haver de cantar amb mascareta i fer-ho amb la meitat dels efectius amb què comptava fa un parell d’anys. A això s’havia d’afegir el mèrit d’alguna solista que, empiocada i tot, va fer l’esforç monumental perquè el repertori no quedés ressentit. Bravo La Sagrera Gospel.
Un ambient molt encertat i entranyable
També motius de salut va comportar que la presència de la Montserrat Altarriba a la vetllada organitzada per La Sagrera Es Mou per Les Lletres fos virtual. La tecnologia va aconseguir salvar un acte que, tot i els entrebancs, va gaudir d’un ambient molt encertat i entranyable. Objectiu aconseguit i ara la vista literària sagrerenca posada ja en Sant Jordi.
Una altra de les cites que no em vaig poder perdre, i que no em podia perdre, fou la magistral lliçó de l’Amadeu Carbó al voltant del sentit de les Festes Majors. Paradoxalment, l’assistència a aquesta excelsa conferència fou migrada, tot i comptar amb més difusió que mai en comparació amb les Tertúlies que mensualment organitzem a La Sagrera Es Mou. Possiblement l’acumulació d’actes va empènyer habituals participants a aquest tipus de convocatòries a desestimar la seva presència. Només els que hi vam assistir sabem el que es van perdre.
Ens deia l’Amadeu Carbó, en una intervenció sense cap pretensió d’assentar doctrines indiscutibles, que la millor Festa Major és la pròpia, la que cadascú sent seva. I aquella que aconsegueix que tothom s’hi senti representat. No ho devia dir exactament amb aquestes paraules, però aquesta és la interpretació que en vaig fer jo.
Sempre som els mateixos
Arribats a aquest punt, he estat reflexionant-hi i he arribat a la conclusió que ens queda un llarg camí per recórrer en aquest sentit. Si tenim en compte la gentada que vivim a La Sagrera i sumem els participants als diferents actes (permeteu-me que feliciti a la Comissió per la nodrida, rica i variada oferta del programa i per la bona feina feta), convindrem que aquí no hi és, ni de bon tros, tot el barri. I menys si tenim en compte que entre els assistents hi ha molts repetidors. Dit amb plata: sempre som els mateixos…
Això enllaça amb el quart i darrer acte a què vaig assistir, divendres dia 26, a l’Espai 30. Els assistents ens podíem comptar amb els dits de les mans. Una llàstima atesa la feinada del Centre de Documentació de La Sagrera per investigar la vida del, possiblement, sagrerenc més internacional de la Història i protagonista de la cita. Un cop més, un acte d’un alt nivell amb una baixa audiència que hauria entristit Martí Garralaga, artista nascut al nostre barri quan encara era Sant Martí de Provençals i que acabà “triomfant” a Hollywood. Si he posat en cometes el gerundi és perquè, certament, el seu nom resulta desconegut per a la majoria de mortals, sagrerencs o no. Però si tenim en compte que aquest antic veí va poder guanyar-se la vida a La Meca del Cinema i que va treballar al costat de noms com Paul Newman, Humphrey Bogart, Gary Cooper, Ingrid Bergman, Gregory Peck, Ava Gardner, John Ford o John Huston la cosa canvia, oi? Pocs sagrerencs, els que consulten el Tota La Sagrera o La Sagrerina, deuen saber que en Martí Garralaga apareixia a “Casablanca”, una de les obres de culte del 7è art.
De La Sagrera a Hollywood
En Martí Garralaga no va renunciar als seus orígens, que sapiguem. Simplement va emprendre el camí artístic que va creure convenient al seu dia i va abandonar La Sagrera per instal·lar-se a Hollywood. No tenim constància que tornés a casa nostra… i tampoc hi ha gaires pistes més sobre la seva vida, malgrat que estic convençut que des del Centre de Documentació de La Sagrera es continuarà investigant al voltant del nostre il·lustre antic veí.
Deia en Raimon que “qui perd els orígens perd la identitat”. En aquests dies que hem vist novament la nostra llengua vexada, tant per la repressió judicial (fruit de l’odi visceral d’alguns envers tot el que fuig de l’espanyolisme ranci) com per la befa mediàtica d’una ràdio pública que contribuïm a sufragar amb els nostres impostos, convé tenir present tot allò que forma part de la nostra Història i que aporta valor al nostre entorn immediat. Convé que posem en valor aquells elements i aquelles figures que enriqueixen, ni que sigui de manera intangible, el nostre barri; que fan La Sagrera més gran.
Si renunciem als nostres ambaixadors, reals o potencials, perdrem identitat. Si menystenim els sagrerencs, del passat, del present i del futur, que excel·leixen en la seva tasca, perdrem identitat. Si donem l’esquena a les activitats que, precisament, posen en valor aquest patrimoni, perdrem la identitat, els orígens… i previsiblement el temps; perquè segurament l’estarem dedicant a coses més banals.
Jordi Vilagut