19 juny Qui té pressa, perd el temps
La forma més segura de perdre el temps, és tenir pressa. La pressa és la pitjor companya en qualsevol feina o viatge, la manera més eficaç d’amargar-nos la vida i, massa sovint, la pressa és el reflexe de la supèrbia i prepotència de qui vol imposar als demès el seu ritme.
La pressa també pot ser, o manca de planificació, o ineptitud d’adaptació, tot i que a vegades la pressa ve imposada laboralment amb arguments de productivitat, i no tenim més remei que actuar corre-cuita, acceptant l’estrès, perquè hem de guanyar-nos les garrofes.
De la mateixa manera que el mal tractador sovint ha patit abusos abans, el nostre entorn encomana la Síndrome de la Vida Ocupada, el transmet a la vida privada i, més enllà del que és estrictament necessari, les hores d’oci, caps de setmana o vacances, les vivim amb l’angoixa que ens manca temps, convertim el lleure en un cronòmetre, pendents del mòbil o d’altres estris que ens faciliten la feina diària, però en canvi, ens malmeten el descans.
Un matí del diumenge ens exasperem per fer uns moments de cua al forn, però no renunciem al plaer de menjar el pa tou; a la taquilla del cinema ens posem nerviosos si el del davant s’entreté, encara que la pel·lícula no comenci fins al cap de mitja hora o ens indigna que la carretera estigui embussada per cinquanta mil cotxes que, compartint criteri, han pensat en sortir a la mateixa hora que nosaltres i tot plegat tenim pressa per anar a no fer res o per tornar a avorrir-nos, perquè sense pressa no sabem anar enlloc.
No cal fer un estudi etològic per endevinar que en el ser humà, com en tots els primats, davant l’aliment té les reaccions més primàries, per això i en un diumenge, quan teòricament hom va a dinar distens i sense res més que fer, la malaltia de la pressa, l’ànsia i el neguit sense raó, es fa més evident.
Si arribem a un restaurant i no hi ha taula, les mirades assassines cap als qui estan dinant o sopant duraran fins que ens acomodin; si hi ha taula o la tenim reservada, tenint tot el temps del dia, maleirem al cambrer si ens fa esperar cinc minuts a portar-nos la carta; desprès, bo i demanat, encara que no tinguem massa gana, l’espera del primer plat ens portarà a adreçar mirades inquisidores cap a la porta de la cuina i, si als de la taula del costat han demanat desprès de nosaltres i els serveixen abans, la protesta serà segura, tot i que ells hagin demanat una sardina de llauna i nosaltres una paella.
Segon plat, postres, cafè, tot continuarà en la mateixa tònica, sempre a la que salta, com les criatures que volen passar sempre al davant de tothom, però això si, potser la sobretaula s’allargarà un parell d’hores, sense cap pressa ni tampoc mirament per a l’horari de cuiners i cambrers, i recuperarem de cop el neguit i la urgència quan demanem el compte i ens tardin dos minuts en fer la suma.
Lewis Carroll al seu llibre Alícia al País de les Meravelles ens parla d’una terra que tothom corre perquè han de córrer només per a no moure’s de lloc, avui fem el mateix, tenim pressa perquè sense pressa no sabem viure, és una opció lliure, però no és lícit imposar als demès el teu mal, perquè ningú ha de pretendre que el veí compleixi la penitència del teu pecat, alguns van sempre amb tanta pressa que es pensen que quan parlen del corredor del Mediterrani estan parlant d’ells i la civilització, vol calma.
Joan Pallarès-Personat