05 febr. Santa Àgata, les dones i les diades
A Catalunya, també a l’Aragó i a altres indrets fins a Sòria i Segòvia és tradicionalment la Festa de les Dones, a molts llocs aquest dia manen les dones, res de paritat; a Zamarramala, trien alcaldessa per un dia, a Sòria fan fogueres, a Catalunya Bot, Riba-roja, Ascó, Flix, Ginestar, ambdues Mora, Arnes, La Fatarella, La Palma d’Ebre, El Masroig, també algun poble del País
Valencià o de l’Aragó, cada 5 de febrer, és la festa de les dones, amb les seves pastes i les seves coques i les seves tradicions particulars. Santa Àgata, Àgueda en molts llocs, era una noia romana que vivia a Catània al segle III i en la persecució de Dèci, emperador entre el 249 i el 251, la noia de disset anys per ser cristiana va ser torturada arrencant-li els pits i finalment cremada a la foguera, per això a Sant Àgata se la presenta amb la palma del martiri en una mà i una safata amb els pits a l’altra.
Diuen que a la mort d’Àgata, allà a Catània, a Sicília, el volcà Etna va entrar en erupció, evidentment es registra una erupció l’any 252 que la lava es va aturar a les portes de la ciutat, i des de llavors els veïns van començar a venerar-la fent-la patrona i protectora, de fet la Catedral de Catània esta sota l’advocació de la Santa.
Sembla que continuar amb la tradició avui no agrada, com a Santa Àgueda ja li va passar a Santa Cecilia que sent la patrona de la música, el dia internacional de la música es va decretar el 21 de juny, perquè canviar les coses demostra criteri, adaptar les que ja existeix no fa progre i avui ai pobret el que l’encasellen de carca, ja ha begut oli!. Avui estan de moda els Dies Internacionals, els Dies Mundials, tota mena de diades, a part de molts serioses, n’hi ha de ben curioses: de l’introvertit, de les cireres amb xocolata, de la nata muntada, de petonejar a un/a pèl-roig, de la croqueta, de la pizza, del festuc, de la truita de patates, de l’ascensor i també la sense ascensors, dels Simpson, del penis, el whisky, l’orgull friki, del yo-yo, l’Ànec Donald, del selfie als museus, del podcast…
Als 365 dies de cada any s’acumulen fins a sis o set celebracions en un mateix dia, algunes celebracions són contradictòries, d’altres reblant el clau i matisant fins a l’extrem: dels mitjans de comunicació, de la ràdio, televisió o de la premsa, dels periodistes, de les noticies, de les bones noticies… Al final un acaba carregant-se l’agenda amb tanta celebració, tants llaços de colors, tantes bufandes i tantes samarretes que al cap dels anys tires pel camí del mig, et tornes del tot original, que no vol dir res més que retornes als teus orígens, tries la dotzena de festes que et van ensenyar de petit, i, apa, ja s’ho faran, que no hi ha res més esgotador, a certa edat, que anar fent el borinot.