09 jul. Temps d’estiu

L’estiu sol ser temps d’exili desitjat… per qui pot. A la nostra infantesa, les vacances d’estiu ens solien empènyer a destinacions tradicionals i familiars, en unes estades que s’estenien un parell de mesos i que, amb el temps, acabem enyorant. Amb el pas dels anys, aquest parèntesi estival se sol estrènyer i amb prou feines podem gaudir d’un parell, tres o quatre setmanes, a tot estirar, de vacances. I l’evolució d’aquest maleït temps també ens ha empès a triar destinacions que pensem que, pel fet de ser més llunyanes, són més atractives.

Les segones residències, un altre d’aquests conceptes que s’ha fet fort als nostres dies i que ha esdevingut encara més llaminer en temps de pandèmia, acostumen a forçar un exili temporal quan la temperatura comença a alçar-se. Aquesta circumstància comporta un allunyament de l’entorn habitual i el desconeixement del que s’esdevé als nostres carrers més propers i als nostres veïns més immediats. Però des de la distància, i recorrent a l’actualitat global i als records associats a La Sagrera, procuraré, en aquestes setmanes en què la calor ens acompanya, enllaçar els fets més quotidians amb els que he pogut viure al barri.

La irregular cobertura informativa de les figures populars

I és que als darrers dies si hi ha hagut un fet que m’ha fet retrocedir gairebé una quarantena d’anys enrere ha estat el traspàs d’una artista italiana que, ja sigui per la seva professionalitat, ja sigui per la seva simpatia, gaudia d’una estima generalitzada. És cert que les defuncions de personatges populars no sempre gaudeixen de la cobertura informativa que es mereixen, perquè sovint la seva amplitud va associada al fet que a les redaccions dels mitjans hi hagi abundància o no de material noticiable. Però podria dir-se que en el cas de la Raffaella Carrà no ha estat així.

Us podríeu preguntar com he estat capaç d’associar aquesta artista a La Sagrera. Va visitar mai el nostre barri aquesta italiana? Gosaria assegurar que no. Tanmateix, la meva memòria no se n’ha pogut estar de vincular-la per un capítol viscut quan jo era un jove inexpert en la vida i que em creia capaç d’educar en el lleure a uns marrecs amb els qui compartíem Esplai durant el curs i colònies arribat l’estiu. I va ser precisament en una d’aquestes estades de deu dies a Canyamars, destinació reiterada (i molt encertada) del Grup d’Esplai, quan se’m va acudir adaptar algunes de les cançons estivals que més sonaven a la ràdio i fer-les servir per al ritual amb què, just abans de dinar, agraíem disposar de quelcom per omplir el pap. Tothom té un passat, i segurament tothom porta a la motxilla episodis als quals voldria renunciar. Des de la perspectiva que et dona la maduresa, accepto que aquella gosadia kitsch és un pecat menor que avui intentaria no repetir. Davant la realitat, el millor és acceptar-la i mirar de millorar-la en el futur.

Gosadia de joventut

Doncs sí: el 1982 vaig adaptar la lletra d’algunes cançons que més promocionaven les emissores identificades com a “radiofòrmula”. Soc capaç de recordar-ne tres d’aquell any, d’artistes tan variats com en Pere Tàpias, Mecano o l’esmentada diva italiana que ens acaba de deixar. Prefereixo obviar els títols escollits, especialment en el cas de la Raffaella perquè de la seva àmplia discografia el tema possiblement era dels més galdosos (i fins i tot de dubtós gust).

Tota aquesta història podria haver quedat en una simple anècdota sense més importància si no hagués estat per un altre fet, que per a alguns també podria resultar anecdòtic però que no ho fou per a mi. I és que, uns quants anys després, quan el Grup d’Esplai va celebrar mig segle de vida, aquella gosadia de joventut se’m va tornar en contra. O a favor, no ho sabria dir. El cas és que, en el sopar de germanor, en el que participàvem monitors i antics monitors, tot seguint la tradició habitual d’acció de gràcies prèvia als àpats, els llavors educadors en actiu ens sorprengueren (o em sorprengueren) arrencant espontàniament amb aquella cançó. Vaig tenir ocasió, un cop acabat el sopar, de preguntar a una de les responsables amb qui més confiança tenia si coneixien l’origen de la cançó. Ningú no sabia d’on havia sorgit; ni la cançó ni, molt menys, la lletra. Podria haver demanat drets d’autor. No ho faré. Ni que sigui per dignitat…

Jordi Vilagut