07 maig Treball indigne, patrimoni malmès

Travessar a la dècada dels 70 el pont del Treball constituïa un repte arriscat. Especialment si eres menor, ja no diguem si eres una noia, i si, a més, era fosc. La proximitat de les barraques de La Perona, sense ànim d’estigmatitzar el personal que les habitava, convertia aquell reducte en el més perillós de la zona. Si no era estrictament necessari, l’evitàvem. Recordo que alguns companys de l’Esplai que vivien tot just superat aquell viaducte havien d’esperar a què els pares els vinguessin a buscar perquè no gosaven aventurar-se a creuar aquell pas en solitari; en una època, tot sigui dit, en què la canalla no estàvem tan sobreprotegits com ara i, almenys jo, ens podíem moure pel barri amb relativa confiança.

Un paisatge lamentable

Travessar als nostres dies aquest pont provisional que els perepunyetes habituals han volgut vestir de dignitat, en un acte de suposat desgreuge amb què més d’un devia quedar-se descansat i pensar que, amb aquesta impagable contribució, ja havia treballat suficientment durant la vida, és un desafiament a la circumspecció. Perquè, més enllà de l’emprenyament que provoca el retard de les obres de l’estació de la vergonya (una autèntica burla, un veritable insult al veïnat), resulta lamentable el paisatge que s’albira des d’aquesta infraestructura. I no em refereixo als munts de terra acumulada, i als horrorosos blocs de ciment que s’acumulen a la zona, que és quelcom assumible en una àrea que es troba en obres. El que resulta realment desagradable és, des d’aquest punt, comprovar com els grafits s’han anat apoderant, crec que en contra del sentiment majoritari, del nostre entorn.

Des d’aquest pont del Treball la perspectiva és prou àmplia com per comprovar la dimensió del problema. La majoria de parets apareixen impregnades d’aquesta “estètica” importada dels Estats Units, que destaca pels colors estridents i els traços agressius. Hi haurà qui reivindiqui que es tracta de manifestacions artístiques i qui apel·li a la llibertat d’expressió. Però crec que la majoria també convindrà que la majoria d’aquestes mostres (començant per les que, lamentablement, també vesteixen molts dels combois que circulen per les vies i que, a més de posar obstacles als viatgers perquè gaudeixin de les vistes durant el trajecte, també posen en risc la seva integritat en dificultar la visió dels maquinistes) encaixen més en la categoria de gamberrada que no pas en la d’art. Res a veure, per exemple, amb la majoria de creacions que es poden veure en la propera nau Bostik, sense entrar en consideracions de si són més encertades o menys. Pel cap baix, s’hi endevina un cert enginy i una invitació a la reflexió, que és al que hauria d’aspirar qualsevol expressió artística. En canvi, en aquests grafits que apareixen espontàniament només s’hi ensuma un exagerat egocentrisme, una evidència de la immaduresa i, per suposat, un flagrant mal gust. Una manifestació present en creacions menors i que també inunden portals i parets dels nostres edificis i perpetrades per infeliços amants de la provocació, l’ambició dels quals només rau a fixar la seva rúbrica als màxims punts possibles del mapa; i aquí hi juguen un paper fonamental els vagons de tren i Metro, per “escampar” al màxim aquella “marca personal”.

Operaris que escampen els seus nyaps

Però igual d’indigna i d’indignant és l’obra d’un altre tipus de personatges, aquests a sous de grans multinacionals. Es tracta d’aquests instal·ladors de cables, que cada vegada demostren menys cura amb el nostre paisatge urbà i que, amb la seva pràctica matussera, sense cap mínim criteri ètic, sense cap sensibilitat estètica, escampen els seus nyaps pels nostres carrers, sovint ocultant plaques amb els noms dels carrers o senyals de trànsit amb la mateixa anuència municipal que passa amb els mafiosos cartells dels controladors d’obres.

Tot això passa sense que ningú no hi posi remei i, el que és pitjor, sense que ningú no ho denunciï; com si tothom beneís aquests atemptats contra el nostre patrimoni més proper. Perquè, no ens enganyem: tots aquests elements no desitjats que apareixen i s’apoderen del nostre barri, l’estan fent tan malbé com els incívics que no recullen les defecacions dels seus gossos, els qui malmeten el mobiliari públic o els qui llencen la brossa allà on més els escau (a ells).

Ja va sent hora d’exigir a les empreses de telecomunicacions un respecte per al barri. Ja va sent hora d’exigir a aquestes empreses que els seus operaris facin un treball mínimament digne.

Jordi Vilagut