01 abr. Trepitjades

Aquesta setmana, per raons diverses, he tingut poca ocasió de trepitjar La Sagrera. Entre viatges, compromisos i acumulació de feina, els carrers del barri no m’han vist gaire. Fins i tot, la setmana passada vam aprofitar amb el col·lectiu de La Sagrera Es Mou pel Territori d’endinsar-nos al Baix Llobregat per fer una nova descoberta del patrimoni cultural que tenim a l’abast, en aquest cas als Museus Tinturé i La Rajoleta d’Esplugues. Si hi esteu interessats, aquest diumenge, 3 d’abril, els visita un segon grup que, per raons d’aforament, no van poder participar en la primera tongada. Només cal que ho feu saber a lsempelterritori@gmail.com

No trepitjar el territori té les seves conseqüències. En el meu cas és posar-me davant de la pantalla per fer els 7 cèntims i preguntar-me de què parlo aquest cop que faci referència a La Sagrera. Si no hi tens contacte, no saps què hi passa. Si no recorres els seus carrers no perceps què s’hi ensuma ni en detectes els problemes. Això em porta a una reflexió/conclusió/denúncia, que és com poden els funcionaris que haurien d’estar al servei del veïnat saber quins són els neguits dels sagrerencs si no trepitgen el terreny. Quantes vegades no he vist agents municipals que, amb una desídia insultant, han aparcat el cotxe sobre la vorera i ni tan sols han gosat estirar un moment les cames; o aixecar el cap del mòbil…

La frontera cap al no-res

Dit això, l’atzar em va portar a acostar-me amb moto a La Torre de La Sagrera. No és que sigui dropo, sinó que posteriorment havia de fer un altre encàrrec. D’aquell petit viatge a aquest extrem del barri en vaig extreure algunes conclusions. La primera és que bonica està quedant aquella part de La Sagrera, la que potser algun dia esdevindrà la porta cap a aquell projecte que, a força d’anys, s’ha perpetuat com a projecte i que no sabem si mai acabarà convertint-se en una estació de tren. Tanmateix, és una zona per la qual gairebé no hi circula ningú, perquè ara mateix és la frontera cap al no-res. De manera que és una àrea infrautilitzada o, si m’ho permeteu, “infragaudida”. Així les coses, no em sorprendria que, quan aquest petit territori acabi integrant-se en el barri tots aquells recursos que s’hi han instal·lat, veient el curs que segueix darrerament el mobiliari urbà a causa de pràctiques contràries al civisme estiguin destrossats.
D’altra banda, el petit recorregut motoritzat per La Sagrera em va permetre confirmar la dèria semafòrica que envaeix els nostres carrers des de fa dècades, independentment del color governamental municipal. Allà mateix, a la prolongació de Garcilaso, es pot observar com aquests senyals de leds que deuen costar una pasta envien missatges lluminosos ningú no sap a qui, perquè estan encarats cap a un projecte de carrer, actualment tallat, pel qual potser algun dia hi circularan vehicles. Una banda del barri a la qual hi vaig arribar després d’anar encadenant semàfors vermells de necessitat qüestionable i que, d’haver vetllat per una millor sincronització, s’hauria afavorit la qualitat de l’aire del barri.

Ser cornuts i pagar el beure

Mentre els semàfors inútils donaven o barraven el pas a vehicles inexistents, una mica més enllà, a quarts d’onze del matí, els fanals de Berenguer de Palou cremaven també sense sentit. Tant se val que el preu de la llum estigui pels núvols. Al cap i a la fi la factura l’acabarem pagant els mateixos que celebrem que ens redueixin quinze cèntims el litre de benzina… que acabarem sufragant nosaltres mateixos.

Jordi Vilagut