06 maig Un mes; una més

Fonts dignes de crèdit m‘informen que un rètol com aquest costa tres mil euros. No sé quants n’hi deuen haver repartits pel barri; ni vull saber quants ni ha escampats per tota la ciutat ni, molt menys, per tot el país. Ja prou em vaig posar de mala llet quan aquests cartells van proliferar en una època en què vam incórrer en una profunda crisi i on havíem d’aconseguir tenir les millors voreres d’Europa. Tant se valia que el paisatge urbà presentés un aspecte digne i funcional: calia generar llocs de treball com fos, encara que aportessin nul valor afegit, i el primer que es feia era plantar el rètol perquè tothom sàpigues de què anava allò i qui hi havia al darrere. 

Aquesta manera d’actuar revela un determinat tarannà, una específica manera de fer les coses. És el més semblant a la imatge reflectida per Cervantes en el Quixot, on les aparences distorsionen tant la realitat, i on l’honor que s’exhibeix externament és la cuirassa de les mancances interiors. Uns anys en què es treia pit perquè consumíem més ciment que les quatre principals economies europees juntes, encara que ningú no s’hagués aturat a pensar a qui es destinarien aquells pisos quan hi havia un parc d’habitatges que no acabava d’ocupar-se… i que convivien amb gent desocupada per manca de recursos. Un cop més, les grues emmascaraven altres problemes.

Digue’m de què presumeixes i et preguntaré per què no dimiteixes

¿Què es pot esperar en un Estat en què la principal responsable de la seguretat de tothom ha d’acabar “reconeixent” la seva pròpia vulnerabilitat pocs dies després de negar la presumible evidència (a banda d’admetre, desvergonyidament, la individual singular ignorància) en seu parlamentària? Si no és capaç de defensar-se a si mateixa, com pot defensar els altres? De moment, a l’hora d’escriure aquests rengles, de l’únic que ha mostrat capacitat de defensar-se és dels qui demanen, amb tota la raó del món, la seva immediata dimissió. Sense arguments consistents, certs, però quan es tracta d’arrapar-se a la poltrona hi ha determinats personatges que exhibeixen una singular adhesió.

La paraula “dimitir” ja fa temps que hauria d’haver “dimitit” del diccionari o, en tot cas, fer referència a una acció que s’executava en un llunyà passat. Al nostre entorn rarament assistim a una renúncia al càrrec, no tant per no despullar-se d’aquell honor quixotesc, que també, sinó per haver de resignar-se a perdre la remuneració que comporta, malgrat que els qui se situen en aquestes esferes formen part d’un circuit on sempre acaben caient drets; i moltes vegades en consells d’administració d’empreses que s’han vist beneficiades per decisions governatives. 

Via ràpida

Si arrepleguem els paràgrafs precedents, i emboliquem el rètol de les obres, els nyaps dels qui ens governen i la resistència a dimitir és possible que ens vingui a la ment aquella platja de vies que tenim a l’extrem del barri; aquella zona on fa divuit anys se suposa que havia d’arribar el tren d’alta velocitat. Són ja divuit els anys de retard, i tot indica que abans del 2026 no hi veurem cap comboi lleuger que hi pari allà. A la Meridiana, el rètol anunciava que les obres es preveia (ja es devien curar en salut) que acabessin a l’abril de 2022. Quan ens prometeren que l’objectiu era acabar amb la via ràpida pensàvem que es referien a la velocitat dels cotxes, però devia ser posar fi a les execucions en termini, perquè som al mes de maig i, observant l’entorn, m’atreveixo a sentenciar que això va per llarg. Com l’estació de l’AVErgonya. Una més. Seguim!

Jordi Vilagut