07 abr. Un país de gossos

Si no fos perquè ja no ens queden hores lliures per sortir al balcó a aplaudir, proposaria dedicar un temps a homenatjar les persones que aquests dies surten, amb més alegria que mai, a passejar el gos. I ho faria perquè, des de casa estant, m’he adonat d’un curiós fenomen, com és el de veure que el porten lligat.

Resulta paradoxal que, en temps de confinament, en què no hi ha gairebé ningú pel carrer a qui els cànids puguin molestar, els amos observin tanta cura a mantenir els animals a ratlla, la qual cosa no solia passar quan tothom podia aspirar a gaudir de la via pública. Deu ser perquè no se’ls escapi i perdin la coartada per treure el nas com no tenen, malauradament, la resta de mortals que no vam tenir la pensada d’acollir un ca a casa. Gossos, sí; nens, no; ni que tinguin autisme diagnosticat i que mèdicament estigui recomanat que aquesta canalla surti a airejar-se per evitar mals majors. És clar que, vista l’experiència, sortir amb un fill autista a passeig no solament pot ser motiu de denúncia administrativa pel policia intransigent de torn i que no atén a raons sinó, també, d’improperis llançats des de qualsevol balcó impenitent.

Admirable veí invident

Que dic jo que aquests balcons impenitents deuen ser, també, la raó per la qual els propietaris de gossos s’esforcen tant aquests dies a deixar netes com una patena les voreres. Si admirat estic des de fa anys de veure com un veí invident que viu davant de casa és capaç de recollir les deposicions del seu pigall sense miraments, més sorprès estic ara de comprovar com s’ha imposat el sa hàbit d’incorporar una ampolleta d’aigua a l’equipament dels passejadors de gossos. Riu que fa l’animal, ruixadeta d’aigua que escampa el privilegiat passejant.

Ben mirat, i sé que em plouran crítiques a dojo pel que diré, els gossos ja fa temps que gosen de privilegis a la nostra estimada ciutat. No ve d’ara, en què la senyora Colau es va dignar a construir una àrea de lleure a Can Dragó… per a gossos. Ja ho deia algú mesos enrere al Tota La Sagrera sobre la badada exhibida per l’alcaldessa, en no haver tingut per a les gosses la mateixa consideració amb què a diari es prodiga en els seus discursos envers nenes, senyores, àvies, treballadores… Però si tirem enrere no només veurem que en Trias va permetre l’accés dels gossos al Metro (gratis, eh…!), sinó que comprovarem que els batlles precedents també com de condescendents van mostrar-se sempre amb la classe canina i amb els seus amos. Com tampoc l’oposició s’hi ha escarrassat gaire a posar objeccions en aquests temes, no sigui que, a la convocatòria quadriennal municipal pertinent les urnes els passin factura. Jo mateix vaig ser testimoni, a l’última convocatòria, de com hi havia qui es negava a votar un candidat per una suposada proposta (per cert, falsa) que reclamava més control sobre els cans.

Platges privades

I és que el gruix de tenidors de gossos amb dret a vot és cada cop més ampli; perquè la colònia canina va creixent amb la mateixa mesura que van augmentant les àrees destinades a gossos que es treuen al lleure de la resta de la població, com per exemple a la platja; un espai, la platja, on tant se val que hi hagi rètols on s’hi indiqui que és prohibida la presència de gossos, perquè ningú no gosa fer res si la llei és vulnerada per tal d’evitar problemes. I aquí hi incloc la Guàrdia Urbana, que en la majoria dels casos fa els ulls grossos i, en altres, acaba rebent per part de l’opinió pública independentment que s’hagi excedit o no.

El cas és que a Barcelona no hi ha una llei de gossos que vagi mes enllà del ‘mascota friendly’. Que no és que a mi no m’agradin els gossos. Els diré el mateix que els responc als qui em pregunten si m’agraden els toros: és clar que sí; el que no m’agraden són els toreros. Dit això, detesto els amos incívics de gossos i soc del parer que a la ciutat s’ha estimulat de manera irresponsable la tinença d’aquest tipus d’animal que, en general, reclama esbarjo i no ser reclòs en un pis on pateix tothom: des del gos fins al mateix amo que, a diferència del que passa ara, no sempre acull de bon grat haver-lo de treure a pixar; tot passant, per suposat, pel veïnat, que ha de suportar les habituals molèsties, sovint sonores.

Estultícia política

I és curiós també que, en aquests dies de confinament, gosaria dir que els lladrucs de gossos han minvat. Potser perquè els pobres animals ja ni esma tenen de bordar després de les llargues sessions de caminar a què són sotmesos per amos… i llogaters si ens atenim a les bromes que han proliferat aquests dies per les xarxes i que han conviscut amb la indignació que aquestes han aconseguit canalitzar davant la incompetència dels polítics per fer front a una situació d’emergència com la que estem abordant. El pitjor ja no és la incompetència, que també, sinó l’estultícia mostrada per alguns ineptes que, lluny de reconèixer les errades i rectificar, per tal de no donar ales als adversaris polítics són capaços de deixar morir més gent. Inútils disposats a malbaratar diners, perquè no són els seus, i no admetre que les millors polítiques les fan els qui tenen una visió més pròxima del territori i, sobretot, els experts; que, en aquest cas, per suposat, són els científics, els investigadors i els professionals sanitaris; i no uns tipus amb uniforme curulls de medalles capaços de comparèixer a diari sense vergonya davant del faristol per no dir res més que tothom ha d’assimilar-se a una tropa el primer element de la qual és algú que forma part d’una família de lladres… si és que ell mateix és capaç algun dia de demostrar que, més enllà que els seus mèrits “professionals” han estat adquirits genèticament, té les mans netes.

Un país en què la ràbia continua

És, doncs, un país de gossos; un país en què la ràbia continua perquè no hi ha qui sigui capaç de posar aturador a determinades polítiques, les orientades només a guanyar a les urnes; una missió cada cop més a l’abast dels qui controlen les dades (recomano veure la inadvertida pel·lícula “Brexit”, disponible a HBO, i en què es narra no només com va prosperar el referèndum perquè Gran Bretanya abandoni la Unió Europea sinó que s’insinua com és possible que un altre element que mereixeria morrió va arribar a la presidència dels Estats Units).

No hi ha a la nostra ciutat (ja no dic més enllà, però em centro a Barcelona perquè és l’escenari que tenim més proper) una política centrada en la tinença d’animals. I quan dic política em refereixo a una estratègia que sàpiga visualitzar com millorar la qualitat de vida del conjunt de la ciutadania, conciliant drets i deures i valorant, si cal, la limitació del nombre d’exemplars a l’igual que s’ha fet amb la limitació de pisos turístics. Seixanta anys enrere podia semblar impossible renunciar a l’existència de vaques a la ciutat. L’any 1971 La Sagrera n’acomiadava, tot i la pena dels nostàlgics, la darrera.

Cada cop hi ha més gossos i menys canalla

Si us hi fixeu, a les places públiques cada cop hi ha més gossos i menys canalla. Sempre he pensat que és un símptoma de societat malalta, perquè costa menys aconseguir la fidelitat del gos que el respecte i l’obediència de la quitxalla. És infinitament més senzill treure a passejar el ca i posar-li una mica de pinso que no pas transmetre valors i educar els fills. Una mirada curta, associada a la bogeria de la immediatesa en què les noves tecnologies ens estan immergint, més que visualitzar un horitzó a llarg termini i somniar amb un planeta més habitable.

I és així com als pisos cada vegada hi és més present la figura del gos, fins al punt que, com passa amb els tatuatges, al final els estranys serem els que apreciem la bellesa de la pell nua i natural. Als pares que s’abandonen al caprici dels nens que per Reis els demanen un gos (que acabaran passejant ells quan, als pocs mesos, el fill se’n cansi) s’hi sumen els que han optat per obrir l’habitatge a les famílies nombroses de cànids, una altra tendència digna d’estudi com es constata veient que cada cop és més comuna la figura del passejant múltiple, que no sempre respon a la del veí sol·lícit que, ja que treu a ventilar el seu, s’ofereix per fer un favor a qui viu a la porta del costat.

Si a la premiada flamant pel·lícula “El Hoyo” (una altra recomanació cinematogràfica, molt dura, en aquest cas visible a Netflix) la nena era el missatge, aquí el missatge és el gos. El missatge d’una societat que hauria de reflexionar. Sobre aquesta etapa que ha exhibit que per als polítics és més important treure a passejar el gos que fer esport, per exemple. Perquè, insisteixo, aquest és un país de gossos. Un país en què per arribar a esmentar el primer soldat davant d’un micròfon n’hi ha prou amb haver superat… el BUP.