23 set. Viatge al futur

Aquest dimecres, de bon matí, vaig passar per davant d’una agència de viatges d’un dels extrems de La Sagrera. Malgrat que internet i les línies aèries de baix cost ha aconseguit esborrar del mapa moltes de les oficines on abans s’assistia a la gent que volia fer turisme, encara resten al nostre paisatge alguns despatxos on es pot trobar assessorament a l’hora de recórrer món.

Eren quarts de nou del matí i una munió de gent hi feia cua, la qual cosa, és clar, em cridà l’atenció, perquè tot i que en els darrers mesos la gent s’ha llançat, de manera desaforada, a treure el nas arreu, em consta que les agències de viatges no travessen el millor moment. De seguida, però, he sabut interpretar la situació; en especial en observar el perfil de les persones que esperaven a què el comerç obrís les portes: gent gran; en bona forma, però gent gran.

Un invent que funciona

D’immediat he recordat que, en aquestes dates, es posava a disposició dels pensionistes l’oferta de viatges de l’Imserso (abans Inserso); una estratègia amb la qual el govern espanyol pretén mantenir llocs de treball al sector del turisme durant la temporada baixa tot posant a disposició de la gent gran unes places hoteleres a preus rebentats. L’invent funciona, si més no fins ara, atès que molts jubilats confessen que gastarien més si es quedessin a casa i, a la vegada, aconsegueixen veure espais que, d’una altra manera, potser els seus ulls no podrien veure.

Tanmateix, als darrers dies els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la revolta iniciada per part d’alguns dels establiments acollits al programa. Un 40% dels hotels segons algunes fonts, tot i que altres parlen del 75%, han expressat la seva disposició a abandonar el conveni, la qual cosa deixaria fora dels viatges centenars de milers de pensionistes. Al·leguen que, amb la inflació patida, no els surten els números. 

Convé mantenir les panxes contentes

És evident que, amb aquest estratagema, els hotelers pretenen una millora en les condicions de l’acord. I, també, és obvi que el govern no es pot permetre el descontent d’aquests centenars de milers de jubilats àvids de viatjar; i menys amb la imminència electoral, que converteix aquest col·lectiu en centenars de milers de votants que convé que tinguin la panxa contenta.

Tot i que recordo com els meus pares gaudien d’aquestes estances, em permeto posar en qüestió aquest model basat en el bufet d’afartapobres que, si bé dona moltes alegries a l’estómac, posa en risc la salut dels nostres avis. I encara em plau menys sospitar que amb aquesta iniciativa es mantenen els negocis de les grans cadenes hoteleres i no pas els petits establiments regentats per famílies, probablement més necessitades de l’ajuda oficial. Extrapolant-ho, ve a ser, si fa no fa, l’estafa amb què ens aboquem amb els fons Next Generation que escamparà la Unió Europea i que aniran a parar, com pràcticament sempre, a aquelles empreses monstruoses amb suficient personal com per dedicar temps a omplir la burocràtica paperassa que dona accés a unes subvencions que haurien de ser destinades a les entitats més febles.

Pensions en suspens

Ignoro què acabarà passant enguany amb l’Imserso; i, sobretot, què acabarà passant amb aquest invent en el futur. En especial si tenim en compte que no hi ha cap garantia que, d’aquí uns anys, les pensions es puguin continuar pagant. Si les pensions, que cobreixen unes primeres necessitats, no estan garantides, què podem pensar d’una activitat d’esbarjo com aquesta?

Els temps estan canviant. I quan els temps canvien tenim l’opció de mirar-ho amb optimisme o amb pessimisme. Jo prefereixo veure el got mig ple i creure que, a manca d’Imserso i a falta de recursos, els veïns del barri ens les enginyarem per passar-ho bé a La Sagrera. Quan hi ha imaginació i ganes de passar-ho bé és quan hom se n’adona que la millor diversió no és la prefabricada, sinó la que som capaços de generar a casa nostra; amb les nostres idees i les nostres mans.

Jordi Vilagut