05 des. WhatsApp

Ho vaig aprendre de ben jovenet, quan començava a sortir d’excursió: a la muntanya moltes coses fan servei, però pesen massa a la motxilla, per això cal anar el més lleuger possible i només portar el que és indispensable.

Amb les tecnologies passa igual, sobretot en les que en diuen noves, que  sovint no són tant noves en matèria de comunicació i ho dic en haver-hi dedicat molts anys de la meva vida laboral.

Quan a primers de la dècada dels 90 es va comercialitzar el fax, feia 150 anys que s’havia patentat, molt abans que el telèfon; al principi era una eina seriosa, desprès rebies un munt de bajanades i coses inútils.

Va passar amb el correu electrònic, que avui has de llençar-ne la meitat directament a la paperera sense mirar-los i no diem les trucades telefòniques, des del que et vol vendre un dromedari a l’avorrit que no sap com passar la tarda.

Com més immediat és un sistema de comunicació i com menys es dona la cara, com un “aquí ho deixo i no dic res”, més s’abusa d’ell. El WhatsApp és el paradigma més modern de perversió comunicativa entre humans.

Enviar un correu electrònic o un whatsapp és com posar un anunci al diari, ningú no està obligat a llegir-lo d’immediat, ni molt menys a restar obligat pel que diu, però es tendeix a pensar que tothom té la obligació de llegir i obeir els correus al minut o els whatsapp al moment.

Avui quedes com un mal educat si estàs en una zona sense cobertura, ingressat en un hospital o t’has quedat sense bateria, o senzillament has apagat el mòbil per a tenir uns moments d’intimitat: hi ha qui pensa que el mòbil és com els pulmons, que treballen tot el dia i també quan dormim.

Un va a un concert, apaga el mòbil, i dues hores més tard troba cinquanta, seixanta whatsapp que ha de llegir; es lleva al matí i tal mateix, es veu que ara alguns no es compten ovelles per a dormir, sinó que envien whatsapp. Quantes hores al dia passem, o perdem, llegint-los?.

A la categoria sublim són els grups de whatsapp, extraordinàriament útils, una eina molt eficaç i intel·ligent si així ho són els seus usuaris, però en tots els grups hi ha, i com més grans més, pomes podrides, qui degenera a extrems superlatius i fa de la utilitat una nosa.

Pertanyo a una vintena de grups de whatsapp, de mitja dotzena més me n’he donat de baixa saturat i avorrit; tant els grups com molts coneguts que són professionals del rebot, els tinc en silenci, per evitar el concert de tocs entrants, de manera que quan em vaga, miro que hi ha i contesto si ho haig de fer.

El problema dels grups de whatsapp és la seva perversió en funcions impròpies. Totes les finalitats per les que es creen són lícites, tendeixen a ajudar, però sempre hi ha el llest i el graciós, el llest que s’aparta del tema, moltes vegades per interessos personals, anunciant la botiga del seu cunyat o el graciós que comença a penjar acudits, llavors tothom es creu més llest que el llest o més graciós que el graciós i el grup resta inoperatiu.

També el solidari que justifica la seva intromissió amb coses alienes per motius benèfics o humanitaris, iniciant tots plegats una escalada que acaba fent inútil el grup i que la meitat de la informació útil es perdi o ni es tingui en compte, perquè en el grup acaba havent-hi més brossa que informació.

Malament quan al grup algú pretén lluir-se, pitjor quan des del grup es vol pontificar o difondre una ideologia, terrible si s’utilitza per a la crítica i la xafarderia i explosiu quan per a comunicar-te amb una sola persona utilitzes tot el grup.

S’ha perdut la cortesia, la urbanitat ja no és una assignatura, fins al punt que fa un temps li vaig ensenyar una “Castilla de Urbanidad” a un adolescent i creia que era tema de urbanisme, però caldria que en el manual d’us dels telèfons mòbils figuressin, ni que fos un decàleg, els principis mínims que fessin les tecnologies més útils i comencessin a conjugar-se amb la ètica, ni que sigui la relativista del segle XXI.       

Joan Pallarès-Personat