10 des. Xauxa
El meu avi, picapedrer, va començar a treballar traginant rocs als dotze anys, sempre a cel obert i de sol a sol, de dilluns a dissabte i molts diumenges al matí anaven a fer alguna feina per guanyar-se un ral, m’explicava coses d’una país, el país de Xauxa, on la gent no treballava i tenia tot el que volia..
El meu avi m’enredava, no podia haver gent que tingues de tot sense treballar no podia ser, no hi podia haver cap país així, no es pot collir sense sembrar, tampoc tenir cases sense paletes que treballin, ni escudella sense cuinera.
El país de Xauxa existeix, el tenim aquí, amb el pont de la Puríssima, Nadal, Cap d’Any i Reis, e 35 dies que van des del primer diumenge de desembre (dia 4) i el primer de gener (dia 7), a no hauran fet més enllà de 10 dies lectius i, en el món laboral, segons la traça enginyera de cadascú, faran entre 15 i 20 festes, més o menys la meitat dels dies: la vella aspiració sindical dels nostres avis quan la vaga de la Canadenca, la setmana de 40 hores, serà superada, molts hauran assolit la setmana de menys de 24!!!.
Com a Xauxa, a les botigues hi ha de tot i força: menjar, beure, viatjar, perquè comprar i consumir indica el valor de la persona, l’índex de benestar només te dos paràmetres per mesurar, pel que gastes i pel poc que treballes.
Clar que durant aquests 35 dies a Xauxa hi haurà treballadors, a la hostaleria, al comerç, als serveis, que com a molt faran festa el dia de Nadal i la resta treballaran doblant torns, la societat de consum és totalment desigualitària; d’altres no els hi caldrà comptar el pont perquè no tenen feina ni en troben.
El país de Xauxa existeix, és el nostre, com existeix la misèria crònica, països on la gent es mort de fam, els nens per manca d’assistència, països on la gent amb 80 cèntims diaris és ric, amb el preu d’un cafè manté una família, gent que creu que simplement vivint en el barri més marginal de Barcelona i recollint ferralla pels carrers és tocar el cel amb la mà.
El meu avi picapedrer, treballant 12 hores cada dia a una pedrera, ple de pols i amb un plat de mongetes amb cansalada per dinar, no li havien ensenyat mai el país de Xauxa a traves de la pantalla d’un televisor, però si ho hagués vist com haura el veuen en països de fam, sense cap dubte s’hauria embarcat en una pastera i creuat mil mars, per a trobar aquella Arcàdia paradisíaca, llàstima que els qui vivim a Xauxa no la saben reconèixer, massa benestar ens altera, emmalaltim, ens cobreix l’angoixa i patim depressió, ens cal anar al metge per empatx de satisfaccions.
Quan la vida és massa fàcil, acabes avorrint-te i no hi ha misèria més gran que tenir de tot. El meu avi no passaria el garbell de l’informe PISA, cap dels meus quatre avis sabien llegir i escriure, no sabien de lletra, els valors no els van aprendre a cap escola, perquè no hi van anar, sinó amb l’exemple de casa, sobresortint, tots quatre, bo i que analfabets, en la cultura de l’esforç i de l’afany de superació.
Ells van aprendre a força d’exemples i de bons consells, avui, malauradament, les conductes dels adults són poc exemplars i de bons consells… no hi són ni al you tube.