20 nov. 20N
Avui és 20 de novembre, 20N, una data històrica, fa 47 anys que de matinada s’anunciava el traspàs del Dictador; un llagrimós Carlos Arias Navarro, president de Govern, deia embarbussadament: “Españoles, Franco ha muerto”.
Avui només un terç de la població de l’estat ha nascut abans d’aquella data, i ni el 20% de la població, nou milions de persones, tenim prou edat com per haver estat partidaris d’aquell règim o per haver participat en la lluita antifranquista, aquella que alguna cosa no va fer prou bé quan Franco moria al llit. ostentant el poder i sense respondre dels seus crims.
Ben mirat, d’opositors n’hi havia pocs, de aduladors més i, de partidaris del règim en sobraven. Qui no ho cregui el remeto a la crosta que resta de franquisme a totes les institucions, inclús subliminal, com en el tracte al ciutadà per part de qualsevol de les administracions.
Cada dia és el dia d’alguna cosa, el 20 de novembre és, per la declaració universal dels drets del nen de 1959, el Dia de l’Infància; per un terrible assassinat el Dia de la Memòria Transgènere, o per la data de publicació, el 1498, de Tirant Lo Blanc el Dia de les Lletres Valencianes.
Desprès de 47 anys encara hi ha qui ret homenatge a la memòria del Dictador, que enguany és la quarta vegada que ja no jau al Monestir de Cuelgamuros, durant anys anomenat Valle de los Caidos.
A l’estat espanyol hi ha llibertat per a poder homenatjar al dictador que va sobreviure als de la seva època, Hitler, Stalin, Mussolini, Oliveira Salazar, però per a rescabalar honor i memòria dels assassinats per ell, cal encara, al cap de mig segle, dictar lleis que malament es compleixen quan el cos de moltes institucions té a la seva espinada el ressò del comunicat oficial de guerra el de “vencido y desarmado”, el d’haver assolit els “ultimos objetivos militares”, el que d’estil lacònic que acabava dient “Burgos, Primero de Abril de 1939. El Generalisimo Franco.”
20N, no se si avui s’escauria celebrar el dia de l’Esperança, per tot el que n’esperaven de l’endemà d’aquell moment de 1975, o potser s’hauria de dir dia del Desengany, per la frustració de veure durant dècades les burles, els menyspreus i les violacions als drets i a les llibertats i la perpetuació de la infàmia.
Però avui, com ahir i com demà, cal segui endavant, cal anar més lluny, l’únic Full de Ruta és el rumb cap a plena llibertat democràtica… la restat són aquells cants de les sirenes que ens criden, com a Ulisses, per a naufragar camí d’Itaca.