13 juny El cinema, de La Barraca a l’exageració
Abans n’era molt aficionat, inclús hi anava entre setmana i m’encantaven els fòrums i els cineclubs, però va temps que no vaig al cinema, el que en deien el setè art, s’ha convertit en una manera d’avorrir-se, a les fosques, i de peatge.
Tot va començar fa molt temps, quan per més que em trenqués el cap, no acabava d’entendre les pel·lícules. Si anava amb algú al cinema, quan acabava, anàvem a fer un cafè per a que m’expliques la pel·lícula, al principi, sempre hi havia qui més o menys te’n feia quatre pinzellades, però poc a poc vaig descobrir que els altres sortien tant en blanc com jo.
Totes les darreres pel·lícules que he vist –vull dir a les sales d’exhibició, no les “antigues” que puc recuperar de la xarxa– son un garbuix, batibull i olla de grills que a més superen amb escreix el gènere de cinema fantàstic, per ingressar directament en el grotesc i esperpèntic: com si en una pel·lícula de indis sortissin dinosaures, el cowboys vestissin de municipals i a la cantina posessin música gregoriana.
Continuo però confiant en la crítica, els crítics a la premsa o a la ràdio són una garantia d’encertar-la. Si no en parlen, deu ser un bon film, si la qualifiquen d’obra mestre, única, insuperable, irrepetible… surto corrents.
Un nen de P3 té més domini dels temps verbals que un director de cinema actual, et fan un biopic on del protagonista adult, que torna de la “mili” és passa al part, segueix l’escena de l’enterrament, dues de records d’infantesa i al final l’enamorament dels pares, amb una escena de sexe en la qual l’engendren, perquè sense gent despullada no es pot anar enlloc, i no és que t’hagin passat els rotlles al revés, que ara tot és digital, ni que el muntador s’hagi equivocat, és que és el que es porta.
A aquestes pel·lícules desprès els hi donen set o vuit guardons, a pes, a l’engròs, i durant la cerimònia de lliurament, davant d’un públic que o és del ram o hi va de gorra, s’exclamen que el cine no té ajudes, que la gent no hi va –quan haurien de dir: en fuig– reben, emocionats, que si el Lleó d’Or que si la Palma de Plata, quan no es mereixen més enllà del clatellot i un parell de mastegots.
Temps era temps el cinema era el gran espectacle. Durant mig segle, des de 1926, el Cinema Imperial, La Barraca, al carrer Martí Molins va ser l’únic cinema de La Sagrera, sempre ple i amb pel·lícules de reestrena, sessió continua i projeccions inclús entre setmana.
La Barraca, en temps que a l’escola només s’ensenyava a llegir, escriure i les quatre regles, va esdevenir una veritable universitat per a molts nois i noies, que van donar la volta amb món amb en Cantinfles; conegueren l’imperi roma amb Charlton Heston i van saber que era afrontar el perill amb Gary Cooper, mentre els vespres de pluja trepitjaven els tolls d’aigua com Gene Kelly o s’enamoraren d’un Humphrey Bogart com una Lauren Bacall o una Katharine Hepburn.
Imperial, un nom grandiós per un cine de barriada, d’un barri de gent intel·ligent. Homes i dones que no es deixaven enganyar, que li deien al pa, pa, i al vi, vi, per això sempre va ser per a ells: La Barraca.
Joan Pallarès-Personat