04 març El dilema de la Marta
A la ràdio del cotxe tornant d’acompanyar el nen a les notícies de les nou en tornen a parlar. Fa anys que se’ns està jutjant. Estem en el seu punt de mira. De vegades és desesperant, d’altres és que ho oblido. És evident que els fem por perquè hem sintonitzat amb allò que molts necessiten, desitgen i volen. I ho fem desvetllats i dempeus. I com que no poden amb la massa van darrera de qui la representa, nosaltres, com ho podria fer qualsevol altra gent. És força ridícul i fins i tot còmic si no fos tan tràgic i de vegades tan angoixant. Concretament a mi, a mi, fixeu-vos-hi bé!, se m’acusa de terrorisme i d’encapçalar una revolta comunista. De subvertir l’estat i trair-lo amb aliances o amb contactes amb dictadures del món. Sí que em fan important! Som uns traïdors, diuen els seus diaris i televisions, i a més uns corruptes que ens fem la barba d’or, mai més ben dit, amb l’or de Moscou gent com jo, una persona divorciada des que vaig tenir en Sidro, quan vaig engegar a dida el penques aquell impresentable de marit. Jo, que visc d’un sou de metge de la sanitat pública i que tinc a càrrec meu un familiar totalment dependent!
Miro de prendre-m’ho amb calma. Han dit a la ràdio que noves revelacions de la guàrdia nacional i dels serveis secrets de l’estat, basades en informacions privades, que s’afegeixen a les ja presentades, incriminen la cúpula de la nostra plataforma i que aviat ens poden dur a judici per haver dirigit desordres públics i brots sediciosos. També han dit -i això és nou, tot i que ben lògic i esperable- que fa temps que se’ns espia mitjançant programes sofisticats i també a través de gent del nostre entorn. Bé, de cap manera vull esverar-me més del compte. Comparat amb temps enrere, a aquestes alçades he guanyat més tranquil·litat. Miro d’estar serena i estable, però em costa molt aconseguir-ho o almenys fer com si ho estigués. Em fa basarda i m’angoixa qualsevol cosa que s’interposi entre jo i ell. Soc la nineta dels seus ulls.
Acabo d’aparcar davant de casa. Tinc pàrquing però no el faig servir. A la porta de l’hort o jardinet de la meva casa adossada veig la Rita, la veïna. Nosaltres ja feia temps que vivíem en aquesta urbanització. Quan va arribar, la Rita, estava embarassada de la Judit, que ja n’ha fet quinze, d’anys. Arribava amb el Turc, el gos de mesos, que fa quinze dies vam enterrar a la part de darrera de casa seva.
Amb el seu marit, l’Ireneu, em va costar més de fer-m’hi, perquè és més sec. Ella és molt espontània. Ara mateix, als horts respectius de les nostres cases enganxades, tenim llargues converses de bones veïnes. L’estat dels nostres hortets és tema indefectible de garla. Ara mateix ella estava tallant branques de la tanca del mig. Jo que li dic: “Rita, et vull dir una cosa, sinó que aquesta fressa de l’esmolet em té fregida. Quasi cada primer divendres de mes al matí el tenim aquí, aquest home. Ho tinc ben comprovat. Veig que tens unes carbasses fantàstiques, i quins calçots més ufanosos! I m’has de dir què fas per tenir uns enciams i unes pastanagues tan galdoses…”
N’hi ha hagut prou amb aquestes observacions meves per estar mitja hora palplantades, parlant de tot i de res, sota el solet d’hivern, fins que li he hagut de fer avinent que havia d’entrar a treballar a distància i preparar-me dinar, perquè a la tarda he d’anar a Barcelona a una reunió. I que, sisplau, si ve el carter amb una carta certificada, que la reculli signant per mi per poders (li he passat una còpia del meu DNI).
Entrant a caseta he hagut d’esquivar la petita vomitada que ha fet en Sidro quan anàvem a la Residència. Hi he posat serradures. Ah, el noi! Hi somio de nit i m’ocupa i em satura de dia. No l’entenc i em desespera i l’estimo tant com l’odio i no puc més i no puc desenganxar-me’n, jo que no puc desparir-lo. Anem amunt i avall i no paro de donar instruccions de com l’han d’aconduir a la Residència, si és que no soc jo mateixa que l’hi porto com aquest matí. Les estones que hi passa, a la Residència, són per refer-me i plànyer-me i per plorar i per elaborar estratègies per no esgotar-me més i per resistir. Em veig abocada a construir parets i cuirasses dintre meu contra l’horror tebi d’estar-hi així, de dedicada, a aquest tros de la meva persona. No pot ser que m’absorbeixi fins a la desesperació i la paràlisi. De cap manera no puc claudicar, no em puc deixar anar! Perquè, a més a més, tinc la meva feina d’oculista. I per acabar d’adobar-ho encara tinc la feina al Comitè. Ja sé que va ser una greu irresponsabilitat agafar-la. Però creia que el país i la meva gent s’ho mereixien. Ara potser ja no ho veig tant així, però també. A banda que significar-se sempre té un perill en un estat policial. Però, cels!, per què tots els estats són policíacs! L’altre dia, el secretari em va dir que tots som vigilats, tu encara més, que ets la presidenta… I avui ho han confirmat a la ràdio. Han dit que en el decurs d’aquest matí donaran més detalls de la cacera política a què ens veiem sotmesos. És curiosa la funció dels mitjans de comunicació: assabentant-nos de les mesures policials, jurídiques i penals contra la dissidència preparen la massa a allunyar-se de la dissidència i a témer la totpoderosa repressió de Leviatan.
A la Residència he parlat amb en Manel, l’infermer, un noi més alt que un sant pau, molt més jove que jo. Em cau molt bé, aquest xicot. Potser, i no exagero, ens portem quinze anys. Tota una altra generació. És una persona molt preparada en el camp neurològic. M’informa de teràpies alternatives, com la dieta cetogènica i l’estimulació del nervi vague. Em diu que les ressonàncies magnètiques poden localitzar anomalies primerenques en la matèria blanca i que explorant-les hi ha camp per a progressar. Amb l’optimisme de la joventut diu excel·lències d’una cosa que no havia sentit mai: la teràpia de neuro-retroalimentació, que fa servir uns ordinadors especials per al que ell n’ha dit “recablejar” el cervell tot entrenant les ones cerebrals.
Aquest noi ha dit que m’admira per tot el que estic fent pel fill. Hem aprofitat que el porto per xerrar moltes vegades. M’ha dit que no sols m’admira sinó que pensa sovint en mi i que li agrada molt el meu tarannà, la meva maduresa. Jo li he dit més d’un cop “i ara, si podria ser la teva mare!”, i ell que “no, que tampoc no ens portem tants anys…”
Més d’un cop el jove infermer festejador m’ha dit de trobar-nos algun vespre a Figueres i anar a fer el toc a la Cate(quística). Fins ara sempre he trobat una excusa, tot i que en tindria moltes ganes per desfogar-me i segur que m’aniria molt bé. Tot i que penso que acabaríem parlant del monotema que és com tractar i resistir amb un tros de criatura com la meva. Un noi autista amb trets de trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, amb brots d’epilèpsia, episodis d’ansietat i trastorns del son. Vaja, que ho té tot. Ja fa temps que sé quan li puja l’agressivitat i irritabilitat, o sigui quan entra en un cicle de convulsions que l’acaben deixant, pobret, en blanc. Veure’l en aquestes condicions pot ser esgarrifós, però he ben après a servar prou calma com per a tenir present que hi ha formes de controlar els símptomes, començant per tot un fotimer de fàrmacs antiepilèptics. Això sí: miro de no subjectar-lo, tant per la seva seguretat com per la meva. Però quan es deixa amanyagar m’elevo fins al paradís…
Moltes vegades em sento sola, tanta família, amics i veïns com tinc que em planyen i que segur que m’ajudarien si els ho demanés. Tots ells saben que cal posar en pràctica mesures elementals, com pot ser traslladar objectes de les habitacions per evitar lesions. Des de sempre l’he posat de costat per tal que no s’ennuegui, de manera que no hi hagi res que bloquegi la seva gola. Vet aquí el pa de cada dia…
***
Quan he acabat de teletreballar fent receptes i encarregant cites i també amb un projecte d’article (sobre noves tendències en el tractament del queratocon, la queratitis i les úlceres corneals) i després de preparar-me un dinar de truita de calçots i macedònia, m’he posat a fer una estona de bicicleta estàtica tot sentint la ràdio i ha estat quan m’ha colpit la notícia bomba: la policia de l’estat i els jutges ho tenen tot sobre mi i sobretot els ha estat molt útil la tasca d’espieta sostinguda, des que va començar el procés, del meu veí, l’Ireneu. Jo no ho sabia però resulta que aquest porc bandarra és cunyat del cap de la Central d’Intel·ligència Policial (CIP). L’ha estat informant de tot el que jo feia i deixava de fer. Per relacions de bon veïnatge tenia accés a la meva bústia. Enviava informes setmanals de la gent amb qui jo tenia correspondència. Sembla que també havia obtingut la clau del meu wifi. Un autèntic desastre! Estic esborronada i al mateix temps divertida: què més volen o poden saber de mi, aquests indesitjables? A la tarda, a Barcelona a la reunió del Comitè, discutirem com progressa el control i la repressió i de quina manera ens hi hem de posar o posicionar. Poca cosa més hi puc fer. Ara truco l’infermer ben parit a veure si està disponible aquest vespre per anar a sopar a Figueres quan torni de Barcelona. Que bé! Em diu que sí, que pot i que “ja era hora que féssim una francesilla, Marta!” “Com?” “Sí, que anéssim de ronda”.
Acte seguit, he trucat a la Residència del nano perquè vingui una de les persones cuidadores fins que no torni a casa. Aquests serveis de la Residència em costen un ull de la cara. Amb ells se me’n va el sou, però més cara és la neurosi, com diuen que sentenciava Sigmund Freud!
Ara he de resoldre dues qüestions, una per a aquest vespre i l’altra a partir de demà. La d’avui és si li explicaré al meu festejador, que per descomptat coneix la meva trajectòria cívica, que tinc un veí espia. I la segona: quin serà a partir d’avui el meu capteniment amb els veïns? Jo no sé si la Rita sabia res del que estava fent el seu marit. En cap moment ella m’ha fet sospitar, al contrari. Li he explicat moltes coses íntimes. I s’ha fet càrrec d’en Sidro un munt de cops. Potser sí que hauria fet bé d’avisar-me del parentiu tan particular i de les execrables inclinacions polítiques inquisitorials de l’Ireneu. Per què no ho ha fet?
De moment no vull prejutjar. Ni jutjar. Veurem.