16 nov. La Trabucada: Encara Sarajevo

Les pel·lícules i els serials televisius solen abusar de la violència, saben que la sang és un esquer segur que enxampa els seguidors a grapats; els periodistes també ho saben, molts a l’hora d’informar volen audiència segura, la crònica negra, els crims, mouen masses, interessen a tothom, l’ésser humà no resisteix l’instint de la disputa, la morbositat o la truculència.

Els periodistes guanyen. La ficció, pel·lícula o serial, sempre són superades per la realitat, per retorçada que sigui la imaginació d’un guionista, ni amb intel·ligència artificial podrà superar la maldat humana, ho veiem en la crònica de molts crims, quan la nostra ment rebutja el que expliquen, no ho creiem: la realitat, fins demostrada judicialment, supera el que creiem possible.

Tal és el cas de la notícia que s’ha divulgat aquesta setmana de quan el Setge de Sarajevo, entre el 5 d’abril de 1992 i el 29 de febrer de 1996, temps que aquesta ciutat, que superava el mig milió d’habitants, va quedar envoltada i des dels turons de la rodalia els franctiradors disparaven sobre la ciutadania quan anava a comprar, a treballar o sortia al balcó de casa seva, això si no engegaven un obús contra una cua de famèlics que esperaven al mercat el repartiment d’algun producte per fer bullir l’olla.

Ara se sap, la justícia italiana intervé, però no eren només italians, eren de tot arreu els desvergonyits criminals que pagaven diners als serbis atacants per assolir un lloc de franctirador per unes hores, a l’estil d’un lloc en una cacera a l’aguait i poder abatre la seva peça humana. Un safari molt bèstia, però que en aquest cas era el bèstia qui abatia a la persona.

Esborrona. La realitat ha superat la ficció, però potser no és tan estrany, tal com el franctirador pagava una bona quantitat i retornava més que indiferent, orgullós, de la seva malifeta, avui hi ha gent que no perd la gana i va a un bon tiberi després de votar a les corts una llei que priva d’accés a l’habitatge a milers de persones que necessiten un sostre, un altre dina i fa una llarga sobretaula mentre li diuen que a pocs quilòmetres la gent s’ofega; hi ha qui dorm plàcidament tota la nit sabent que dotzenes de dones no han rebut l’alerta sobre uns alarmants resultats d’unes proves clíniques, realment per a massa gent la vida humana no val res.

Em pregunto fins a quin punt l’èxit d’audiència dels programes que exploten la morbositat no té a veure amb instints humans perversos, qui sap si els caçadors de Sarajevo o certa forma d’exercir el poder no són només la cresta d’iceberg d’una immensa i callada audiència que gaudeix de les misèries dels altres? Sens dubte hi ha gent així i són veïns nostres, no ho semblen, però són gent del barri, de la feina, monstres en potència amb qui convivim cada dia.

Joan Pallarès-Personat.