08 febr. La Trabucada: Llibertat i felicitat.
Ser lliure no és gaire complicat, només cal tenir criteri per a saber diferenciar allò que cal i és necessari del que és superflu i prescindible, però sense caure en els extrems d’un ascetisme espartà o una opulència sibarita.
Un exemple seria l’automòbil, imprescindible en alguns estils de vida o feines, eina convertida en signe extern per marcar estatus, tant per qui en pot prescindir, com per qui cerca un model que sobrepassa les seves necessitats.
Sovint fins en medis urbans, no tenir cotxe indica mancança de classe. Un altre exemple pot ser l’esport, està bé practicar el que a un li agrada i més si té aptituds per fer-lo i en frueix, però massa sovint la pràctica d’un determinat esport va subjecte a la moda, a la influència social, a l’elitisme que marquen determinades especialitats, o el que és pitjor que fer un esport que no acaba de plaure’t és les imposicions que es fan als infants, projectant frustracions d’adults, en lloc de deixar-los triar i trobar el seu camí.
La moda, del llatí “modus”, mesura, és el conjunt d’usos, estils i robes que predominen en una societat durant un període indeterminat de temps, corrents que s’imposen i segueixen majoritàriament, la persona lliure és la que s’adapta a elles segons la necessitat que en té i quan ho fa, ho fa per convenciment.
No hi ha ningú més esclau que el que ho és de les aparences. Quanta gent pateix tot l’any per fer unes grans vacances d’hotels, avions i vaixells, i no les gaudeix com voldria, gaudint de la tranquil·litat d’un paisatge o mirant les ones del mar? Els grans viatges són meravellosos, per a qui li agradi, és clar. Com meravellós és un sofà de qualitat, si pots seure i rebolcar-t’hi, però no si està a la sala de casa teva només per lluir-lo davant les visites.
És bo tenir aspiracions, qualsevol persona ha de tenir, entre els seus valors, l’esperit de superació, sempre amb ambició sana, no per enveja i comparant-se amb els altres, perquè la felicitat i la pau serena personal no consisteix a tenir-ne molt, sinó en abastar just allò que necessites.
Sovint recordo una faula infantil, la de l’home feliç, la que diu que en un país hi havia un rei que estava melancòlic i malalt. Després de moltes consultes els metges savis van determinar que el rei només es guariria si es posava la camisa d’un home feliç.
Van sortir a buscar per tot el regne i més enllà durant mesos i mesos, fins que al final, després de molt i molt buscar, vivint en una cova, retirat del món i com un anacoreta, van trobar a un home que era feliç, feliç de debò, tots estaven molt contents d’haver-lo trobat, fins que es van adonar d’un detall: l’home feliç, no tenia camisa.
Joan Pallarès-Personat.